Tot capgirat

– Professor, fa dues setmanes el món encara semblava en ordre...
– A mi no.
Entrevista de Der Spiegel a Theodor Adorno, 1969

L’augment del pressupost militar espanyol en 13.000 milions d’euros durant la propera dècada és –diuen, diuen, diuen– el camí assegurat per a la pau perpètua. Què pot fallar, oi? Què carai podria sortir malament? Sota estat de guerra, ni un bri de pensament crític, no fos cas que ens agafés per pensar, aquella capacitat que tota guerra esmicola. Avancem enrere. Tot va tan capgirat –més que ahir però menys que demà– que l’energia nuclear i el gas ja són, oficialment i des de la setmana passada, energies verdes a la verda UE, mentre van reobrint les mines de carbó en plena emergència climàtica. Tot en (des)ordre en un tauler sacsejat i rebregat. Retrodistopia: l’OTAN, "en mort cerebral" fa nou mesos segons Macron, ressuscita vertiginosament i passa el que passa en tota guerra. Però no cal ser Einstein per saber que les guerres comencen molt abans que soni el primer tret i acaben molt més enllà que emmudeixi el darrer. Mentrestant, el govern més progressista de la història acumula l’osca de 37 morts en unes fronteres que maten –llenguatge del cinisme oficial: "operació ben resolta". "Siglo XX, cambalache", deia el tango. I el XXI, què?

Quines setmanetes –quins mesos, quins anys–. L’ex primer ministre japonès és assassinat, Johnson plega i Feijóo diu que dialogarà amb l’independentisme. Piròmans sota incendis, Trump demana armar els professors per evitar més tirotejos –garantia que n’hi haurà més, molts més–. Més a prop, set exiliats catalans sense data de tornada encara i un rei en pont aeri Sanxenxo - Abu Dhabi. La Fundació Príncep de Girona es deslocalitza altre cop i ha de lliurar els premis a Cornellà de Llobregat. I ahir mateix arrenca el debat sobre l’Estat de la Nació –inflació al 10%, 13 milions de pobres, desnonaments que no han parat en una dècada– mentre un àudio d’un periodista mediàtic primetime ens desvetlava –per enèsim cop– com dina, pacta i consensua certa fetor informativa amb el portaveu cosificat del clavegueram. D'acord, sí, els nivells de lawfare esparveren, però no tant com observar les nul·les conseqüències que provoca cada escàndol. Que no passi res exposa cruament tot el que ens passa davant la fossa sèptica amb la qual convivim. Show must go on.

A Madrid, perquè la broma macabra sembla un pou sense fons, s’anuncien beques per a rendes superiors als 100.000 euros amb l’argument que també tindran dificultats per a "arribar a final de mes". Uber ha girat i regirat totes les portes dels governs europeus i tal vegada la màfia, patologies sistèmiques, és la fase actual –i superior– del capitalisme. A Catalunya, país mediterrani, hi ha qui s’entesta encara en uns Jocs Olímpics al Pirineu i també qui no renuncia a ampliar l’aeroport a la sisena ciutat més contaminada d’Europa –espòiler: es diu Barcelona–. I això que només és dijous i que cada dia és dilluns, com deia aquell –i aquell, que era militar, va acabar dimitint perquè va colar els amics en la cua elitista de la vacunació per a privilegiats–. Setena onada de covid, imminent onada de calor i els preus desbordant-se pels núvols amb xifres no vistes des de l’any 1985. La taronja per la qual el pagès rep 15 cèntims és venuda a 1,48. Un 800% més. Dijous només i un encara no s’ha recuperat de les múltiples anàlisis que mereixeria el comentari d’un líder sindical la setmana passada: "A fer punyetes, que ens deixin gaudir de les vacances". El primer que vaig pensar és que segons les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida, un 30,6% dels catalans no faran enguany ni una setmana de vacances. Perquè no poden fer-ne, no perquè no desitgin enviar-ho tot a dida. Què és el que caldria enviar a fer punyetes?

Com cada temporada, doncs, arriba l’estiu i, amb ell, les contradiccions del món tal com és. Totes condensades irremeiablement en una frontera inversa de cinisme, desigualtat i indiferència. Cap abisme tan abissal com els trenta quilòmetres de l’Estat de Gibraltar –tan lluny, tan a prop– segons sigui el sentit del viatge. Turista o migrant? Entremig, totes les escletxes del món. Arribats a aquest punt, caldria aclarir que no vivim espantats des del febrer passat per la invasió russa sobre Ucraïna. Venim espantats d’abans. De sèrie, de fàbrica o de vida. Una altra cosa és que no ens espantem prou i que creguem que el simulacre ens permetrà viure com si no passés res, quan està passant de tot. No serà per avisos. "Enmig de la confusió de la societat de l’espectacle i la cridòria mercantil, la nostra capacitat per a la racionalitat col·lectiva s’està podrint. És necessari, aleshores, que alguna gent no cedeixi al xantatge de dir allò que el públic vol sentir (un públic que, després de quaranta anys d’empatx neoliberal, és, o més aviat som, massa addicte a les solucions ràpides i els plantejaments infantils" –la frase és del 2015, d’Emilio Santiago Muiño–. "Per ara tot va bé", deien a La Haine.

Entre tambors de guerra, ningú com la lucidesa del feminisme per dir quatre veritats nòmades enmig de la guerra on som i que, realpolitik pura, tots perdrem. Ho va fer el col·lectiu Dones x Dones, nascudes sota el dolor de la guerra a l’ex-Iugoslàvia, fa quinze dies i a la cloenda de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, quan recollien el guardó a la seva trajectòria. Van dir molt. Entre altres coses, que la recent cimera de l'OTAN no és res més que "una reunió de negocis d’on ha sortit una Europa més armada i més militaritzada [...] que ens deixa un món molt més insegur del que ja ho era". I la clau, rere els dolors acumulats de les dones víctimes de cada guerra: "D’elles hem après que la millor manera de desconstruir el discurs de la guerra i del militarisme és enfortir les xarxes de solidaritat i de suport entre nosaltres, enfortir i eixamplar les relacions basades en el compromís personal i col·lectiu que entre morir i matar hi ha una altra lògica, la vida".

Mentrestant avui podem engegar la tele, que fan la sèrie celtibèrica de l’Estat de Nació –enèsima temporada, girs de guió que canvien poc o res i bucles infinits– i una de guerra en directe a l’est europeu. Encara que no ho sembli, les dues són i seran de pagament –via impostos i erari públic–. Qualsevol similitud amb la ficció, és pura coincidència. La realitat ho arramba tot. I un poema de Jorge Riechmann opera, per sort, com a contrafàctic:

L’ètica que ens cal: impossible.
L’economia que ens cal: impossible.
La política que ens cal: impossible.
De manera que posem-nos a l’obra!