El traïdor
1. Estat de situació. Com si estiguessin ja anticipant el que passarà, mentre Sánchez va fent camí cap a la investidura, demanant al líder del PP “contenció en l'intent d'agitar el carrer”, Núñez Feijóo s’ha vestit ja com a cap de l’oposició, reclamant eleccions “per millorar la convivència i la situació política a Espanya”. Al mateix temps les negociacions per a la investidura han entrat en fase de discreció, amb les exigències a la baixa i sense ganes de soroll entre els interessats. ¿Falses aparences o lògica natural de les coses? Les parts interpel·lades –les que haurien de renovar el mandat de Sánchez– semblen haver passat de la fase de marcar perfil al moment de buscar els punts de concreció possible. Com si s’hagués pres consciència que trencar la partida només serviria per anar a pitjor.
La reacció de la dreta, reforçada per les passions patriòtiques del vell PSOE, que Sánchez va jubilar i mai l'hi han perdonat, i per alguns intel·lectuals orgànics provinents de l’esquerra, ha tingut un efecte dramatitzador que no ha ajudat Feijóo. Les arengues patriòtiques –Espanya es trenca, el sistema democràtic s’enfonsa, és el final de la convivència, la pàtria està en perill– que es despleguen als mitjans espanyols han culminat amb la designació d’un culpable principal: Pedro Sánchez. Dos exemples interessants d’aquesta tempesta, per ser qui són els seus firmants: “Estem en el xantatge dels enemics de la concòrdia nacional i la unitat de l’Estat a un intervingut líder polític que emmascara l’avarícia del poder amb el servei a la comunitat” (Juan Luis Cebrián). El sanchisme és “com una caravel·la portuguesa, una falsa medusa, un conglomerat d’organismes viscosos que s’uneixen indissolublement per sobreviure, sota una vela comuna per la qual el vent els fa navegar, amb uns fins tentacles, que poden arribar fins als 50 metres i amb els quals descarreguen el verí que allunya tot allò que creuen amenaçador” (Fernando Savater).
Aquesta criminalització no sembla haver afeblit Sánchez, sinó que més aviat l’hauria reforçat. N’hi ha prou amb mirar el 23-J per entendre-ho. Per què va capotar el PP quan semblava que ho tenia tot de cara? Perquè una part de l’electorat va llegir la legitimació de Vox com una advertència de l’autoritarisme postdemocràtic que recorre Europa.
2. Contuberni. Mentre uns marquen barreres entre patriotes i traïdors apel·lant a la restauració nacional, els altres aposten per la pacificació, pel retorn a la política, per crear les condicions de reconeixement mutu i no l’exclusió dels assenyalats com a culpables. La sobreactuació de la dreta en un moment de deflactació ha tingut un efecte contrari al que s’esperava. Per un cantó, no deixa de ser un reconeixement del poder de l’independentisme; si els hi fa tanta por, és perquè existeix. Per l'altre, ha deixat clares les opcions: la perpetuació de l’estratègia que va marcar Rajoy –la transferència del conflicte a la judicatura– o la distensió necessària per tornar al terreny de la política, que no s’hauria d’haver abandonat mai. I al mateix temps és exigent per a l’independentisme: l’obliga a saber realment on és.
Quin avantatge té l’amnistia, que resulta insuportable per a la dreta? Que dona reconeixement a totes les parts i permet la incorporació de tothom a escena. La funció de la política és afrontar els problemes, no negar-los, i fer-ho democràticament, no volent imposar-se per la força. L’amnistia ens retorna al camp de joc. I per això irrita el nacionalisme espanyol que nega la condició de nació a Catalunya i exigeix repressió per a qui aixequi bandera i aquells sectors de l’independentisme que creuen que la condició de nació dona dret a tot. I tots sabem que quan la creença s’imposa, la raó decau i la pèrdua de la noció de límits és imparable.
Quan Feijóo parla de contuberni (expressió que ens porta a la propaganda franquista dels anys 60), quan acusa Sánchez d’involució democràtica pel seu intent d'incorporar tothom al joc; d’acció reaccionària pel fet de reconèixer els que tenen una idea diferent d’Espanya; i de frau democràtic, i amb aquests arguments li reclama la repetició d’eleccions, no aporta més que ressentiment a l’escena. I raons per votar la investidura de Sánchez. Seria hora que s’entengués que la raó de la política democràtica és encarrilar els problemes per la via del pacte i la negociació, amb consciència de les relacions de forces. I no transferir a la justícia les responsabilitats dels governants.