La cara oculta de la Terra

«Si el capitalisme funciona bé a la Terra,
no hi ha raó per pensar que fracassarà a l’espai»
Bigelow Aerospace

Mentre l’Artemis II circumval·lava la Lluna en rigorós directe, les bombes queien i requeien miserablement sobre Beirut, el president dels EUA anunciava la liquidació de tota una civilització d’una revolada i l'FMI alertava que ens preparéssim per al pitjor. Mentre miràvem la Lluna teledirigidament, la guerra global permanent accelerava les seves pulsions homicides i llunàtiques a la terra. I això que mirar la Lluna lliurement és un dret universal arreu del món que, per ara, ningú ha aconseguit prohibir ni mercantilitzar. Encara. No serà per contradiccions ni antagonismes, ni que una cosa no negui l’altra –o sí– ni que ens pispin l’atenció cada dia, el negoci contemporani més rendible, mentre ens furten la cartera cada nit. Equilibri improbable, si l’imprescindible coneixement científic m’emociona a cada avenç, la cursa imperial geopolítica lunar m’esparvera a cada passa. Paraules de Montaigne: "Anaxímenes va escriure a Pitàgores: com puc ocupar el meu temps resolent el secret de les estrelles, si davant sempre tinc l’esclavitud i la mort?".

A aquella pel·lícula titulada Don’t look up –no miris amunt i no prenguis consciència ecologista, en l’era de l’antropocè, de com estem trinxant el planeta– podríem afegir-hi el Don’t look down –evita mirar sempre les devastadores conseqüències socials del capitalisme en fase canalla, bèl·lica, autoritària i sociòpata–. Fins i tot, també ens ordenen subtilment no mirar mai ni al costat –ni amoïnar-nos si el veí està a punt de ser desnonat, si la salut mental li trontolla o si la solitud se l’està cruspint–. És a dir, gairebé amb caràcter general, l’ordre sistèmica sistemàtica és que, entre melic i nau espacial, no mirem enlloc. I que només mirem la pantalla, on l’algoritme –que ja et coneix millor que tu– et farà feliç amb dopamina addictiva. Sense renunciar a cap camp de batalla, els que escollim i els que no, tampoc me’n puc estar de dir-ho aquesta setmana que ja clou: tant de bo s’omplin més les biblioteques que no pas TikTok. Tant de bo. I si diuen, com a metàfora, que Iuri Gagarin va etzibar "No veig cap Déu per aquí dalt", un es demana, aquí baix, on carai para Déu a Gaza. Enlloc?

Viatge al centre de la Terra, resulta que l’afany de fuga per conquerir la Lluna connecta maldestrament, en una revifada cursa espacial geopolítica, amb els multireincidents de debò. Els llops esteparis del mercat lliure i els proxenetes del poder –tan sovint marcians, tan sovint extraterrestres–. La cara oculta de la Terra no en té res, d’amagada: vindria a ser no allò que no es veu, sinó allò que no volem mirar. Allò que veiem cada dia i ens neguem a assumir. Assaig sobre la ceguera, diria Saramago. Artemis II costarà 93.000 milions de dòlars. El 3,8% d’un pressupost militar global desbocat. És la mateixa quantitat amb la qual l’ONU ha xifrat el cost d’erradicar la fam completament de la faç de la Terra –no de la Lluna–. Mentrestant, a l’espai, anem fent el mateix que a la Terra: emmerdar-lo en un abocador infinit. Oficialment es calcula que ja orbiten la Terra més de 10.000 tones de deixalles i ferralles. Un poema –Un adeu als astronautes– de Hans Magnus Enzensberger furga en la ferida: "Només que als planetes / on no creixen tarongers / ni anous ni vinyes / els hi dono poc valor. [...] Pobre en fantasia i més aviat conservador / m’atinc a promeses / més antigues: / la terra a la terra / i la pols a la pols".

Ni tecnofílic ni tecnofòbic ni tecnoneutre ni tecnofeixista, fa molts anys vaig llegir una petita joia d’ètica terrestre sublunar anomenada Gent que no vol viatjar a Mart (Catarata, 2004). El va escriure el bo d’en Jorge Riechmann, filòsof, professor i ciutadà compromès. Avui al Jorge li demanen penes de presó, en dos judicis previstos per al maig a Madrid, per protestar, pacíficament i científicament, davant la inacció enfront de l’emergència climàtica. Coses que passen a la Terra i no a la Lluna, perquè ben segur que hi ha altres mons, però diria que tots són en aquest. En aquell llibre, que revisito sovint, vaig llegir una frase de Stanisław Jerzy Lec: "No intentis assolir la Lluna. Encara ha de durar-nos mil milions d’anys". És ben probable que la tecnofantasia nihilista ens faci creure en altres planetes perquè ja no creiem en aquest, i que ens faci creure en el transhumanisme tecnològic perquè ja no donem un duro per l’ambigua i ambivalent condició humana. Desistint per complet de l’exploració terrestre –posem per cas– de la justícia social, la transició ecosocial, la democràcia política o la llibertat entre iguals. Arran de terra, entre el dret a mirar la Lluna i el deure de conservar la Terra, caldrà dirimir radicalment que una cosa és la colonització imperial de l’espai sota la bruta llei del far west i una altra, ben diferent i antagònica, la saviesa humil de Carl Sagan. Fa molt, sobre aquest pàl·lid punt blau on encara vivim, va escriure això, a propòsit de la cara –ni oculta ni fosca– de la Terra:

«Mira altra vegada aquest punt. Això és ací, això és casa nostra, això som nosaltres. En ell tots els qui estimes, tots els qui coneixes, tots aquells de qui has sentit parlar, cada ser humà que va existir alguna vegada, hi ha viscut la seua vida. La suma de la nostra alegria i del nostre sofriment, milers de confiades religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recol·lector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, nen amb esperança, inventor o explorador, cada mestre de morals, cada polític corrupte, cada “superstar”, cada “líder suprem”, cada sant i pecador en la història de la nostra espècie hi han viscut –en una partícula de pols suspesa en un raig de sol.

La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d’una fracció d’un punt. Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d’una cantonada d’aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d’alguna altra cantonada, com són de freqüents els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altres, com d’encesos són els seus odis. El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l’Univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid.

El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indiqui que l’ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos. La Terra és l’únic món conegut per ara que albergui vida. No hi ha cap altre lloc més, com a mínim en el pròxim futur, al qual la nostra espècie podria emigrar. Visitar, sí. Instal·lar-s’hi, no encara. D’una manera o d’una altra, de moment la Terra és el lloc on hem de fer la nostra parada. S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única casa que sempre hem conegut». Amén.