ABANSD’ARA

El cardenal Vidal i Barraquer i la cultura

De Pere Batlle i Huguet (Reus, 1907 - Tarragona, 1990) a Serra d’Or (X-1968). Avui fa 75 anys de la mort de Francesc Vidal i Barraquer (Cambrils, 1868 - Friburg, 1943). Havia marxat a l’exili el juliol del 36, foragitat per la fúria anticlerical. Acabada la guerra li van prohibir tornar perquè el 37 s’havia negat a signar la carta dels bisbes espanyols a favor de Franco.

Bé que el cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer, de santa memòria, fou un home i sacerdot de sòlida cultura, per raó de l’acurada preparació universitària en la carrera de Lleis i anteriors estudis humanístics, que completà després amb els estudis eclesiàstics, hom no pot dir que fos un intel·lectual investigador i científic. El seu mèrit i la seva característica més destacada és d’haver estat un perfecte home de govern, obert a totes les activitats culturals, a més de les pastorals i administratives, fomentant amb el major interès els estudis, les afeccions científiques i la formació cultural dels seus sacerdots; cercant i trobant sempre els homes més indicats i més ben preparats, animant-los i estimulant-los amb els mitjans de formació més convenients i impulsant llurs treballs i recerques. [...] Promogué la fundació de sindicats agrícoles. I, sobretot, donà un impuls extraordinari a les excavacions arqueològiques i a la formació i l’enriquiment del Museu diocesà, tan interessant per les seves col·leccions prehistòriques, fruit de les recerques i els estudis de mossèn Joan Serra i Vilaró per les comarques de Solsona, amb diverses subvencions aconseguides dels alts organismes de l’Estat per a aquestes finalitats. [...] Les seves intervencions al Senat en temps de la monarquia reflectiren molt sovint i d’una manera brillant les seves preocupacions i el seu interès per la cultura, quan hi parlava de temes com las restauració d’esglésies, l’autonomia de la Universitat, les excavacions i troballes de Mn. Serra i Vilaró, o feia elogi d’altres sacerdots investigadors, per a les obres dels quals demanava protecció. Ja ben aviat, abans de l’any 1920, foren reconeguts els seus mereixements en aquest camp amb el nomenament d’acadèmic corresponent de l’Acadèmia de la Història. Ell volgué declinar aquest honor, però el director de l’Acadèmia, aleshores el marquès de Laurencín, contestava a la seva renúncia i li deia que el reconeixement dels seus mèrits i els seus dots havien pesat més que no les raons que la seva modèstia li havia fet adduir per a demanar la suspensió del nomenament d’acadèmic. Testimoni final de la seva fama d’home culte ho foren les amistats íntimes que tingué, en temps del seu exili a Suïssa, amb el cardenal Journet, catedràtic de la Universitat de Friburg i director de la revista Nova et Vetera, i amb Jacques Maritain. [...]

Més continguts de