Carronyaires de la tragèdia
De tots els mitjans de transport que existeixen el tren sempre m’ha semblat el més còmode. Et porta sense que l’hagis de conduir, si les vies serpentegen no les notes com en un autocar, els vagons llisquen com si tot el terreny fos pla. A diferència de l’avió no t’aboca al vertigen de les alçades i encara que el viatge sigui llarg no t’has de despullar de la dignitat en passar el control de seguretat com en els aeroports. M’hi he passat mitja vida, als trens, des de la pitjor línia de rodalies fins a Aves en els que m’oferien cava. Sempre s’hi produeix una convivència única, és un espai on s’hi poden observar vides alienes, actituds i maneres de fer allunyades de les que ens són properes. En l’últim que vaig agafar la setmana passada una dona amb accent brasiler demanava ajuda per col·locar la seva enorme maleta tot cridant: “és que no hi ha cap home aquí?”. No soc home, li vaig dir, però la puc ajudar. Altres vegades me l’han ofert a mi, el cop de mà. Que algú estigui disposat a fer-ho m’omple d’esperança i confiança. Mentre ens ajudem a pujar maletes, a baixar cotxets de nadons, a col·locar la cadira de rodes i oferim un braç on pugui recolzar-se una dona gran conservarem el tret evolutiu més important i més humà de tots: l’empatia.
Vaig veure el testimoni d’una noia jove a la televisió que explicava amb desesperada impotència com no havia pogut fer res per algunes de les víctimes de l’accident d’Adamuz. La seva commoció em representa, em reconec en el seu dolor com em reconec en el dolor dels qui van perdre persones estimades. Ressona en el meu pensament el que explicava un altre supervivent: com es va fer el silenci dins del vagó tombat i tot eren telèfons sense respondre. Mares, pares, amics, nòvies o marits trucant després de la notícia, desitjant amb totes les forces que no t’hagi tocat a tu ser familiar d’una de les trenta nou, després quanta-una víctimes. M’imagino el batec intens dels qui premien l’aparell contra l'orella esperant una resposta.
I quin contrast tan gran entre la crispació contínua en la qual ens hem acostumat a viure, la polarització que deshumanitza i demonitza, el clima d’agressivitat que ens obliga a estar o a la defensiva o atacant, quin contrast tota aquesta violència d’abast global amb les persones que van afanyar-se a socórrer els ferits, a prestar tota l’ajuda que podien. Veïns en bata d’estar per casa duent mantes, el personal d’emergència mirant de retirar la ferralla, tècnics sanitaris, tot el cos de professionals que dediquen la seva vida a rescatar desconeguts. No pregunten, és clar, abans d’ajudar, d’on són els que demanen socors ni què pensen ni a qui voten. L’instint de tenir cura és el més fort de tots, no només noble sinó essencial per a la nostra supervivència col·lectiva. Ni tan sols necessita justificar-se per un sistema de principis morals o religiosos, es dona i prou davant del patiment aliè.
És clar que també hi ha l’instint oposat, que per força ha de ser minoritari o no seríem aquí. És el dels psicòpates que ja van néixer sense l’òrgan de la compassió i creuen i afirmen que tots som com ells, egoistes per naturalesa. Els cínics, els perversos que atien l’odi d’uns cap als altres i fomenten el caos nihilista de la violència gratuïta i la falta d’humanitat. Apareixen sempre després de les tragèdies que commocionen a la majoria com caragols després de la pluja o com voltors que sobrevolen preses agonitzants. En l’accident d’Adamuz han estat els de VOX els qui s’han precipitat sobre els cadàvers encara calents per difondre idees absurdes sobre les raons de la catàstrofe. Intento esquivar tant com puc les excrecions verinoses d’aquesta gent malalta d’odi i tot i així me n’acabo assabentant. Tant de bo que es mosseguin la llengua i deixin els morts en pau.
