La politització de les desgràcies
BarcelonaEn menys de 24 hores, Santiago Abascal ha aprofitat l'accident ferroviari de Còrdova per dir que "res no funciona sota la corrupció i la mentida" i Sílvia Orriols s'ha agafat a la infecció de Salvador Illa per piular que "la vida d'un president no val més que la d'un policia, un mecànic o una florista…". Jo diria que si les dues declaracions ens criden l'atenció no és tant perquè el contingut ens hagi escandalitzat més del que és habitual en aquestes dues figures com perquè reflecteixen la confiança de les noves dretes que els vents culturals els són favorables, la mena d'excés retòric que delata els que s'han cregut les enquestes i es passen de frenada. És impossible saber del cert si aquestes comunicacions acabaran sumant o restant, però s'ha vist molt clarament que l'aura d'autenticitat dels líders de la dreta és un posat igual que el dels rivals que tant critiquen i, en realitat, tots fan servir un manual.
Una de les ironies d'aquest manual, i que també explica el nostre desconcert, és que se'l va inventar l'esquerra: el fet que darrere la neutralitat institucional i l'èmfasi en la gestió tècnica hi hagi decisions de disseny polític que no tenen res de natural i podrien ser molt diferents és una idea originària de l'esquerra que volia sacsejar les consciències d'una classe mitjana anestesiada. Com explica la teoria del populisme d'Ernesto Laclau, per disputar l'hegemonia has de trencar els consensos i llegir qualsevol problema a través d'un esquema amic/enemic, aprofitar els trencaments de la normalitat com a prova que les elits corruptes han traït la gent normal. I Laclau era l'autor de capçalera de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. Des de la crisi econòmica del 2008 fins a la dana, la idea que s'han de polititzar les catàstrofes en comptes de tancar files amb el rostre compungit ha estat la palanca amb què l'esquerra havia de moure el tauler.
Naturalment, si la dreta ha adoptat aquest manual és perquè funciona. Que hi hauria d'haver temes sagrats és una idea que ens fa sentir bé, però la veritat és que darrere de cada cosa que ens sembla intocable hi ha una postura sobre com hauria de ser el món que es pot discutir en termes polítics.
Les crides a la decència i contra la deshumanització que s'han fet per respondre als escarafalls d'Abascal i Orriols no són pas apolítiques, sinó una forma de contrarestar una politització amb una altra. De la mateixa manera que hi ha qui ha cridat a defensar un tracte especial per als presidents, d'altres han aprofitat l'episodi dels trens per mirar d'obrir un debat sobre si Espanya es pot permetre una infraestructura d'alta velocitat tan cara, i uns tercers han parlat de l'ingrés de Salvador Illa per recordar l'infrafinançament de la sanitat catalana o les infraccions de drets lingüístics que s'hi cometen cada dia.
Navegar en un món magmàtic en què tot està hiperpolititzat és ambivalent: podem respondre esgotant-nos i deixant de creure en la política mateixa, o sentir que les piles se'ns recarreguen perquè el canvi que cal només necessita trobar l'anàlisi i el missatge que polititzin els problemes en la direcció adequada. La paradoxa d'Abascal i Orriols és que la mateixa energia que volen cavalcar és la que pot alimentar la contrarevolució que els acabi fent fora. L'únic segur és que vivim temps en què tot està especialment obert, i que la partida no la guanyaran els més despolititzats, sinó els que sàpiguen polititzar amb el nas més fi.
