‘Les cartes sont jouées’

En relació a la guerra d’Ucraïna, l’expressió del títol encaixa: la partida està jugada i cal només esperar-ne el resultat. S’hi pot afegir que el resultat és previsible, una afirmació que es basa en la història i les dades.

La història. El 30 de novembre de 1939 l’URSS va atacar Finlàndia. La raó, manifestament falsa, la seguretat de Sant Petersburg a 32 km de la frontera. L’URSS va ser expulsada de la Societat de Nacions el 14 de desembre de 1939. La guerra, amb una proporció de forces fineses i de l’URSS d’1 a 4 (150.000 a 600.000 homes), va durar fins a l’abril de 1940, en què se signa el Tractat de Moscou. Finlàndia va perdre l’11% del territori, el 30% del PIB i el 12% de la població. L’URSS va perdre uns 120.000 soldats, uns 1.000 avions, uns 1.200 tancs i el prestigi militar i organitzatiu internacional per la constatació de la incapacitat de vèncer un petit país dotat amb un petit exèrcit que defensava el seu territori. L’heroi de la guerra va ser el mariscal finès Mannerheim, que no va voler traspassar la frontera russa ni ajudar els exèrcits del Tercer Reich, que van atacar l’URSS l’agost de 1941. Mannerheim va arribar a ser president... i va mantenir la neutralitat de Finlàndia fins a la Guerra Freda.

Tot és paral·lel a la guerra de Rússia contra Ucraïna en curs. La manca de motiu de la guerra, la incapacitat militar de Rússia, la destrucció i mort causats, la condemna internacional de l’agressió, les figures de Mannerheim i Zelenski, elements clau per evitar la derrota dels atacats, Finlàndia i Ucraïna...

Les dades. Rússia és un estat corrupte i autoritari construït sobre la falsedat, sota pena de presó fins a 15 anys per als que dissenteixin. Amb un PIB només un 16% superior al d’Espanya i una renda per càpita d’1/3 de l’espanyola, no té la capacitat de guanyar la guerra, com a molt pot repetir el fracàs de l’enfrontament amb Finlàndia el 1940. Això el president Putin ho ha entès. És conscient de la seva situació i, en conseqüència, simula una falsa fortalesa. La situació de feblesa i aïllament en què ha col·locat Rússia condicionarà la seva acció política i militar futura.

Ha reduït l’agressivitat verbal desplegada en els primers mesos de la guerra. De voler destruir i envair Ucraïna ha passat a concentrar la seva ofensiva militar en l’est i sud amb un únic objectiu, tancar l’accés al mar d’Ucraïna, que és improbable que aconsegueixi. D’amenaçar Suècia i Finlàndia si s’uneixen a l’OTAN, ha passat a advertir que no tolerarà la instal·lació d’armament en aquests estats si efectivament entren a formar part de l’aliança.

La UE ha declarat que deixarà d’importar hidrocarburs de Rússia a partir del 2028. La dependència europea de Rússia pel que fa a primeres matèries, energia i alimentació s’ha trencat com a conseqüència de la desconfiança. Rússia perd per anys un avantatge estratègic, econòmic i comercial. Quan la confiança es perd, recuperar-la és un procés lent.

Això porta indefectiblement Rússia a convertir-se en un apèndix de la Xina –no podrà vendre les seves primeres matèries a ningú més– i a augmentar el risc d’inestabilitat interna. Les seves colònies, grans extensions territorials despoblades entre els Urals i Kamtxatka, i no separades de la metròpoli per l’oceà, com va ser el cas d’Espanya, el Regne Unit i França, poden convertir-se per a la Xina en una àrea de natural expansió i veïnatge conflictiu.

Si la UE no és capaç de prioritzar la federació del seu nucli dur, Benelux, Alemanya, Àustria, Itàlia... per sobre de la seva expansió a l’est, la conseqüència és que ens encaminem a un món bipolar –EUA i la Xina– i no tripolar amb Europa, i per tant més inestable i confrontat.

L’agressió russa a Ucraïna ha estat una opció equivocada de Rússia, per la confrontació que ha suposat amb Europa, pel desprestigi mundial de la guerra i sobretot per l’afebliment de l’opció tripolar al món. Té un abast mundial i portarà Rússia a la irrellevància com a poder polític. Està en procés d’aconseguir l’objectiu contrari del pretès, és a dir, la importància renovada d’un gran imperi rus. El pes polític de Rússia està indefectiblement lligat a la col·laboració amb Europa i no a la confrontació i la guerra. La política de curta volada lligada sempre a les autocràcies, als interessos de la classe dirigent, li ha fet perdre importància i rellevància. És la història repetida de França el 1870, Alemanya el 1914 i el Japó el 1940.

Hi ha un constant paral·lelisme històric entre Rússia i Espanya: la desproporció entre una gran ambició política en els objectius i la feblesa dels mitjans per aconseguir-los. Va passar amb Espanya al segle XVII –mantenir-se com a primera potència a Europa– i ara amb Rússia al segle XXI –ser el tercer poder entre Xina i els EUA.

Aquest fracàs rus té conseqüències funestes per a Europa si els europeus no som capaços d’enfortir-nos a través d’una federació efectiva i d’actuar com una unitat política, tant d’objectius com de mitjans. S’ha dit que Rússia forma part d’Europa, i culturalment i sentimentalment és cert, però factualment i econòmicament no. Ara s’ha demostrat una vegada més.