Corria el mes de maig de l'any 1778 i Voltaire, l'escriptor i filòsof més important del segle XVIII francès, rei de les llums i de la Il·lustració i mag de la sobretaula, es moria. En justa correspondència amb tan greu situació, va demanar que un capellà acudís al seu llit de mort per administrar-li l'extremunció, i així fou fet. Voltaire, val a dir-ho, s'havia guanyat merescudament fama de lliurepensador, i això va fer que els sectors més ultramuntans (ara en diríem fatxes) de l'Església catòlica el detestessin, fins al punt que moltes trones d'arreu d'Europa van arribar a tronar contra les idees de qui anomenaven "l'impiu Voltaire". I, tanmateix, François Marie Auret (que era el nom autèntic de Voltaire) va voler deixar aquest món d'ombres confortat pels sagraments de la santa mare Església. El petit problema va arribar quan el sacerdot li va fer la pregunta ritual: "Renuncieu al poder de Satanàs i a les seves obres?" A la qual cosa Voltaire va contestar: "Pare, em sembla que ja no és moment de fer-me més enemics".
Corre el mes de gener del 2014 i una infanta de la casa reial espanyola ha confirmat que acudirà a declarar davant d'un tribunal per un presumpte delicte de blanqueig de diners, una cosa mai vista. No voldria cometre cap trànsit il·legítim entre categories, però, com més sabem de la manera d'actuar del jutge Castro, que és qui ha executat l'escac a la Corona, més penso en l'anècdota volteriana que acabo de referir. Si Castro s'hagués de morir demà mateix (un escenari que molts aplaudirien amb ganes), me'l puc imaginar confessant-se, però posant les seves condicions: "Em penedeixo de les meves heretgies, sempre que es pugui demostrar que Franco pescava tonyines de dos-cents quilos". Hi ha un fil que lliga l'afany justicier de José Castro, i la vergonya cada dia creixent de l'autoritat monàrquica, amb les fosses comunes que va deixar la Guerra Civil. Tot plegat no és gens agradable, però és la nostra història recent. Si Castro actua per afany de justícia o de protagonisme, la veritat és que és igual: la història recent d'Espanya li deu un atac inesperat de les llums que reclamaven els il·lustrats francesos. O, dit d'una altra manera, un magnífic exemple del que va establir no tant Voltaire com Montesquieu: la separació de poders com a fonament de la democràcia.
El dia que mori el jutge Castro, que desitgem llunyà, és possible que algun sacerdot virtuós li demani si renuncia al poder del diable i a les seves obres. Aleshores, Castro tindrà l'oportunitat de respondre-li -amb l'estil lacònic que el caracteritza- que no li vindria de gust guanyar-se nous enemics, però que, si en tingués l'ocasió, redactaria una interlocutòria per citar el dimoni a declarar davant d'un tribunal, ni que això li hagués de saber greu a sant Pere. Només falta que certa premsa s'ocupi menys de l'impiu Castro i, en canvi, es concentri una mica més en els virtuosos fonaments de la democràcia espanyola. No per buscar nous enemics, sinó per donar esperança a les llums de la raó.