Del català emprenyat al català frustrat

Després de la ressaca de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i mentre s’esperava la sentència del Tribunal Constitucional que va acabar de retallar-lo, va fer fortuna la imatge del català emprenyat. Era una manera de posar paraules al cansament acumulat per un tracte discriminatori i sistemàtic de l’estat espanyol envers Catalunya. Aquella irritació col·lectiva es nodria d’un greuge històric —fiscal, cultural, lingüístic, competencial— que semblava haver arribat al seu límit. El catalanisme polític va saber canalitzar aquell malestar cap a una causa compartida, que va desembocar en el procés independentista, amb el resultat per tots conegut.

Des d’aleshores, hem viscut una cruel crisi econòmica que va durar anys, hem conviscut amb els efectes de la repressió política de l’Estat i hem resistit una pandèmia que va aturar el món. Si ho mirem amb perspectiva, els joves nascuts aquest segle, que ja arriben als 25 anys, només tenen el record de moments difícils i d’incertesa, i òbviament que això deixa empremta a tota la societat. Del català emprenyat, que veia el futur amb optimisme si s’aconseguia canviar les coses, hem passat al català frustrat.

L’ordre mundial ha entrat en una fase convulsa. Rússia ha envaït Ucraïna i ha reobert els fantasmes d’una guerra al cor d’Europa. Els Estats Units, amb Donald Trump com a referent cada vegada més decisiu, ja no exerceixen de garant d’un cert ordre global, sinó que projecten incertesa i es desentenen de la pau mundial. Al Pròxim Orient, la guerra de Gaza i la impunitat amb què Israel actua han alimentat la sensació que els drets humans són paper mullat quan xoquen amb interessos geopolítics.

En paral·lel, les crisis migratòries s’han convertit en un element estructural. Les guerres, les desigualtats i els efectes cada cop més visibles del canvi climàtic empenyen milions de persones a desplaçar-se. Catalunya, com tot Europa i que ja ha superat els vuit milions d’habitants, n’és un reflex directe. Les nostres ciutats i pobles s’han transformat amb una diversitat que sovint és vista com una oportunitat per al progrés econòmic, però que alhora genera tensions perquè arriba en un moment de feblesa del nostre estat del benestar.

Aquest és, probablement, el cor del problema: el sistema de salut, d’educació i d’habitatge mostra símptomes d’esgotament. Les sales d’espera dels hospitals es col·lapsen, les aules concentren alumnes amb una diversitat difícil de gestionar i el preu de l’habitatge s’ha convertit en una barrera insalvable per a milers de famílies.

La conseqüència de tot plegat és un clima d’inquietud que afecta especialment les generacions joves. Fa anys se’ls deia que viurien millor que els seus pares, però avui la sensació general és que aquesta promesa s’ha trencat. Amb salaris baixos i feines inestables, emancipar-se ha esdevingut un privilegi que genera frustració.

Aquest desencís col·lectiu és terreny adobat per al populisme. No és casual que, segons les enquestes recents, a Catalunya, un de cada quatre ciutadans estigui disposat a votar forces d’extrema dreta com Aliança Catalana o Vox. Són partits que no ofereixen solucions concretes ni realistes, però que connecten amb les emocions més primàries: la por i la inseguretat, la sensació de pèrdua dels valors tradicionals, l’amenaça d’enemics exteriors i les polítiques de gènere en són alguns exemples. Els discursos ultres s’adrecen a l’estómac de la gent amb paraules greus i inflamades de pretesa dignitat. Sovint fan diagnòstics simples que freguen la caricatura, que difícilment aporten cap proposta de solució que sigui realitzable i sempre assenyalen com a culpables els partits del sistema, oblidant que aquests, amb tots els defectes haguts i per haver, són els que han contribuït a forjar l’estat del benestar que ara es reivindica.

La història acumula molts exemples que ens recorden que les respostes extremes a moments de crisi no resolen els problemes sinó que els agreugen encara més. Quan es governa amb la por com a motor, els consensos socials i democràtics es trenquen ràpidament i recuperar-los costa generacions senceres.

Catalunya ha passat de l’emprenyament a la frustració, i això és terreny adobat per abraçar-se a qui té respostes per a tot. Tant de bo siguem a temps de recuperar el valor de la política en majúscules, parlant més clar i fugint dels discursos políticament correctes que ja ningú no es creu. No podem permetre que la frustració col·lectiva sigui capitalitzada pels qui només saben tirar benzina al foc. La sortida, com sempre, passa per la política: més complexa, més lenta i menys espectacular que el populisme, però també l’única capaç de construir un futur compartit.