De cop, un impuls. Anava a somriure, a fer aquella ganyota, mig de quan et molesta el sol, mig de quan veus que algú s’ha fet mal, però no la faig. M’aturo. La noia em parlava de manera precipitada, de pressa, amb una cantarella que he sentit, de vegades, a la cua del supermercat, quan em pregunten per l’arrodoniment i la resposta serà no.
“D’acord”, li dic. “Sí, tinc deu minuts. El tren que haig d’agafar surt a i cinquanta-vuit i, per tant, m’hauria d'esperar al bar fent un cafè. Sí, deu minuts”. Ella em mira astorada. Encara no em creu, o no del tot. “Ah!”, exclama. És un “ah” de sorpresa crítica. Aquell “Ah” que fas quan, posem pel cas, algú havia de fer una cosa que no ha fet. Com recollir les escombraries. Les has recollit? No. Ah. Un “Ah”, que demana a crits una cua, com “mira” amb punts suspensius. Ah, mira...
“On ho fem? Aquí mateix?”, li demano. “O potser tenies previst d’anar a l’hotel?” De vegades, aquests enquestadors tenen una sala d’operacions i aquí, al davant, n’hi ha un, d’hotel. “És que no sé...”, barboteja. “És que...” I s’interromp i mira els companys, que proven de parar els anants i vinents sense cap sort. Els anants i vinents, i això és sorprenent, caminen feixucs i lents fins que els veuen. Veure’ls i iniciar un recorregut de marxa atlètica és tot u. Deixen els bastons i els caminadors i volen. Somric. “I doncs? Ho vols fer aquí? Només tinc deu minuts, haig d’agafar el tren”, li recordo. Amb els ulls brillants, com si hagués begut aigua amb gas, esbufega i em diu: “És que no m’havia passat mai. Mai, mai, mai cap persona s’ha parat quan li he preguntat si tenia un minutet. Ets la primera”.
