La defensa de la llengua catalana des de la recuperació de les institucions autonòmiques fa quasi 50 anys ha tingut, sens dubte, efectes positius (en general, les llengües en situació de minorització han frenat millor el seu declivi en l’ús social allà on han tingut més suport institucional i social), però també ha sofert mancances que expliquen en part el retrocés en l’ús de la llengua. Una de les lluites polítiques que s’han mantingut és que el coneixement del català, com a llengua oficial que tots tenim el dret de parlar i el deure de conèixer, ha de ser un requisit i no només un mèrit per a tot treballador que hagi d’atendre el públic: si no és així, com podem garantir el dret d’expressar-se en català si quan algú ens atén com a ciutadans o clients ens diu que no ens entén?
La incompetència política, però, ha fet que en molts casos ens hàgim oblidat que el català, a més d’un requisit (que es compleix en general obtenint el títol C1), ha de ser també un mèrit, i ha de ser reconegut com a tal quan s’avaluen i es promouen els treballadors. Entre el bastó i la pastanaga per promoure l’aprenentatge del català, es tria el bastó i es negligeix la pastanaga. Massa sovint obtenir el C1 s’ha convertit en un simple requisit burocràtic, que alguns treballadors a Catalunya veuen només com una nosa i no com una oportunitat per aprendre una llengua tan necessària com útil a la seva feina. No és estrany trobar-se treballadors de la Generalitat i professors universitaris que parlen sempre i exclusivament, a les classes i atenent persones, en castellà, tot i que et poden mostrar el seu flamant títol de C1 que van obtenir fa molt de temps. Com tots hauríem de saber, la llengua que no es practica es rovella de mica en mica.
Parlaré en concret de la universitat catalana, on he pogut veure els problemes com a professor de recerca Icrea. El nivell C1 s’aconsegueix amb una prova que és més fàcil d’aprovar que la que fa la Generalitat. Així i tot, en alguns casos aquesta prova s’exigeix de forma absurda com una simple nosa burocràtica: és el cas, per exemple, si es demana a un professor de recerca com a requisit per poder fer una classe de màster que, atesa la presència d’estudiants internacionals, es fa en anglès. Això només genera anticossos i antipaties. En canvi, entre els professors que han de fer classes de grau, que s’han de poder fer en català, un cop passat el requisit burocràtic del C1, el català acaba no essent ni tan sols un mèrit. Hi ha professors de molts països estrangers que aprenen el català amb entusiasme i són perfectament capaços de fer classe en català, castellà o anglès (tot i que la seva primera llengua és una altra), així com escriure articles o fer xerrades divulgatives, però no reben cap mena de reconeixement pel mèrit d’haver après el català en la seva avaluació per a la millora salarial comparat amb altres professors monolingües (o només bilingües d’espanyol i anglès) que demanen als seus caps de departament que les seves classes s’anunciïn en castellà, cosa que sempre veuen concedida.
Això, al meu entendre, constitueix una clara discriminació envers els professors que fan un esforç honest per aprendre i utilitzar el català. I és una discriminació que la universitat, que sempre es presenta com a defensora del català, ha amagat durant molt temps. Cal un reconeixement que incideixi en les millores salarials; per ser justos, aquest reconeixement no ha de valer per a persones que ja ens hem educat als Països Catalans i sabem el català per origen, sinó per a les persones que l’han après un cop han arribat a Catalunya com a professors. Per als que ja som d’aquí, es podria obtenir un reconeixement similar per l’aprenentatge de l’aranès, que també és llengua oficial i també ens cal defensar-ne l’ús per a classes i divulgació.
Crec que aquesta és una iniciativa important que la universitat hauria de posar en pràctica: oferim la pastanaga perquè els treballadors s’interessin més a aprendre i parlar català. I des de la universitat podem estendre-ho a la resta de la societat: quan ens queixem, per exemple, que molts cambrers en bars i restaurants no ens atenen en català, ¿no hauríem de pensar en un sistema que ofereixi millores salarials a uns treballadors de sous generalment baixos, quan fan l’esforç d’aprendre a parlar català? ¿No és també discriminatori que un cambrer que ha après a parlar català i un altre que no ho ha fet cobrin exactament el mateix? I, en canvi, per parlar anglès, es cobri més en qualsevol feina? Malauradament, la Generalitat no ha estat capaç ni tan sols de garantir que hi hagi prou places per als cursos bàsics de català per a tothom que vol aprendre’l.
