El cavall mort

Si volem cavalcar un cavall mort, estem condemnats al fracàs per molt que ens entossudim a canviar de cadira de muntar, crear grups d'experts que ens assessorin sobre com millorar-ne l'eficiència, organitzar cursets per als genets sobre constel·lacions familiars o mindfulness, etc. L'únic assenyat és canviar de cavall, especialment si al nostre el van matar les nostres baixes expectatives. Però el més probable és que els nostres debats se centrin en com proporcionar al cavall mort ferradures més innovadores.

Que hàgim d'estar discutint sobre el percentatge d'alumnes que assoleixen les competències escandalosament bàsiques que els marquen només prova que ens interessa molt poc el nivell efectiu de les competències reals dels nostres alumnes (entenent per competència el coneixement mobilitzat). Els gestors educatius semblen més interessats a camuflar la mediocritat que a fomentar altes expectatives, per por de crear greuges comparatius. Estan presos d'una ideologia pedagògica que els fa creure que el que és bonic i innovador és inevitablement bo, i que si es tenen bones intencions els fets ens han de seguir mansament i, si no, pitjor per a ells. 

¿Podem assegurar que l'eficiència dels nostres docents, amb la quantitat de cursets, reformes i normatives que porten a sobre, és avui superior a la de fa 25 anys? Més aviat sembla que les modes i la correcció política tenen molt més pes en la seva formació que el coneixement científic del seu ofici.

Tant se val si disposem d'un nombre creixent d'estudis que ens demostren que l'ensenyament explícit és el més eficient i equitatiu. Fa temps que vam decidir que el professor que necessitem per encarar els reptes del futur ha de ser l'acompanyant d'un alumne que construeix autònomament els seus propis coneixements. De cap manera ha de ser un professor transmissor, perquè tot el que cal saber ja és a internet.

La instrucció explícita és senzilla: el professor que ha de fer comprensible un concepte nou el descompon en els seus elements constituents per oferir-los als alumnes pas a pas, del conegut (els coneixements previs) al desconegut (el nou), sospesant en cada pas la càrrega cognitiva adequada per a cadascú. Però el món educatiu és una reserva romàntica plena de fetillers molt benintencionats seduïts per mites populars sobre l'aprenentatge fàcil. A Catalunya encara hi ha escoles que creuen que l'aprenentatge de la lectoescriptura és, com el de la parla, un aprenentatge natural que el nen adquirirà per si mateix tard o d'hora. Això és, purament i simplement, pensament màgic.

Un altre exemple: a les escoles està molt estès el mite que assegura que cada alumne aprèn de manera diferent i que, per tant, cal parar atenció al seu estil específic d'aprenentatge, però els patrons cognitius bàsics són molt similars en totes les persones. Les similituds en les maneres d'aprendre són molt més grans que les diferències.

Hem elevat a la categoria de dogma pedagògic la hipòtesi que la motivació és el motor de l'aprenentatge, obviant que no hi ha motivador més gran que l'aprenentatge reeixit.

El que avui sembla professional és la desconfiança en els coneixements factuals i la confiança ingènua en les competències generals (com si es pogués pensar sobre informació absent), la sacralització de l'espontaneïtat i la denigració de la memòria (encara que saber és recordar a temps), la defensa del pensament crític (ignorant l’ús correcte de les conjuncions) i, per damunt de tot, la prioritat del cor sobre el cap. Els exàmens són rebutjats amb l'angelical argument que cap alumne no és un número, però aquest raonament no ens l'apliquem quan, per comprovar si tenim febre, ens posem el termòmetre. Els deures són percebuts com a treballs forçats (però els nens culturalment rics no paren de fer deures: en tenen prou assimilant el llenguatge familiar). 

Totes aquestes són creences que Rob Henderson va qualificar de "creences de luxe", perquè se les poden permetre els rics (els rics no necessiten quaderns d'exercicis d’estiu perquè estaran passejant per Nova York o per Egipte), però que tenen un preu molt alt per al noi que l’única aventura que té al seu abast és la del Rodalies que el portarà a la platja d’Ocata. El constructivisme, tal com és sovint practicat, és incompatible amb l'equitat. Penso en els alumnes de 4t d'ESO que van practicar el treball en equip enfrontant-se al repte de capgirar un llençol sense sortir-se'n. 

I no hem parlat ni de la incontinència emocional ni de l’empobriment progressiu del llenguatge (que és la nostra cultura en acte).