Els cinc cops d'estat de Trump

Falten set mesos per a les eleccions de mig mandat més transcendentals de la història dels Estats Units. Mentrestant, el president del país, Donald Trump, juntament amb Israel, ha iniciat una guerra contra l'Iran. L'escenari ideal perquè un mandatari agafi el poder amb un cop d'estat.

La principal preocupació de Trump és preservar la seva comoditat i el seu poder, que perdrà si els demòcrates recuperen el control de la Cambra de Representants, com tot apunta que succeirà. Clarament, Trump no té cap inconvenient a interferir en les eleccions: ja va intentar tombar les presidencials del 2020 i ha insinuat que cancel·larà les eleccions de mig mandat. Més recentment, ha intentat impulsar una legislació que restringiria greument el dret a vot i el convertiria en un privilegi.

Pel que fa a l'Iran, Trump i el seu secretari de "Guerra" (Defensa), Pete Hegseth, estan atrapats en la lògica de l'escalada, segons la qual la sensació de derrota d'avui es pot revertir demà fent la primera cosa que els passi pel cap. Cada dia que el conflicte i la incertesa continuen –la incògnita de si l'actual alto el foc de dues setmanes amb l'Iran es mantindrà–, la gent de l'entorn del president se'n beneficiarà (mitjançant negociació amb informació privilegiada, apostes polítiques o comerç d'armes). Com més duri aquesta situació, més gran serà la possibilitat que se n'aprofiti per intentar un cop d'estat.

En aquest context, la proposta de Trump d'augmentar el pressupost de defensa en més d'un 40% s'ha d'entendre com un pagament a canvi del suport dels funcionaris que se’n beneficiaran. Hegseth, per la seva banda, està purgant frenèticament la gent amb principis dels càrrecs més alts.

Cal reconèixer que convertir una guerra estrangera en una dictadura interna és inherentment difícil, i la posició de Trump és feble. Però si intentés un cop d'estat, probablement seguiria un dels cinc escenaris següents.

Trump podria argumentar que la guerra en curs requereix una mà ferma. L'aleshores president dels EUA George W. Bush es va basar en aquest argument –que ignora si la guerra valia la pena des del principi i si els qui manen estan qualificats per dirigir-la– per guanyar les eleccions presidencials del 2004. En canvi, Trump hauria de fer-lo servir per cancel·lar unes eleccions o per capgirar-ne els resultats.

Això es complica encara més perquè Trump necessitaria aliats disposats a infringir la llei. Però la majoria dels estatunidencs s'oposen a la guerra a l'Iran, i el conflicte ha exposat esquerdes en el seu moviment MAGA. A més, alguns dels presumptes manipuladors electorals ja han estat acomiadats.

El segon escenari és el bonapartisme, en què el dictador aspirant lluita per la democràcia a l'estranger mentre la desmantella a casa seva. Com el seu nom indica, aquesta estratègia va estar darrere de les guerres napoleòniques. Trump, però, mai no ha fet veure que es preocupi per la democràcia, sinó que prefereix dictadors com el president rus, Vladímir Putin, ha fet campanya en contra de la construcció d’estats a altres llocs i ha promès gastar els diners en els estatunidencs.

Alternativament, Trump podria buscar una unificació bismarckiana, en la qual el governant intenta unir la nació. El líder prussià Otto von Bismarck va unificar diversos estats de parla alemanya guanyant tres guerres (contra Dinamarca, l'Imperi Austrohongarès i França) entre el 1864 i el 1871. Com que això es va aconseguir per la força en lloc de per revolució o eleccions, el nou Reich alemany va ser des del principi una monarquia militarista, amb un Parlament essencialment simbòlic. Trump sens dubte preferiria aquest model, però té el problema de ser incapaç de guanyar ni una sola guerra, i molt menys tres.

La quarta aproximació seria la del líder feixista que sacrifica una part de la seva població en una gran campanya per assegurar que els supervivents acceptin que ningú els regalarà res, els enemics són a tot arreu i el món els té en el punt de mira. La mort en massa esdevé una font de significat, unint el Führer amb el seu poble. La guerra de Putin a Ucraïna conté un element d'això, però l'exemple clàssic és la feixuga invasió nazi de la Unió Soviètica el 1941, que, com mostren els diaris de Victor Klemperer, va enfortir el moviment feixista a Alemanya durant més de tres anys.

Trump, però, no és un feixista en el sentit tradicional. No creu en la lluita, com hi creien els nazis; es va convertir a la guerra tard en la vida, convençut que les "victòries" fàcils a l'estranger es traduirien en èxit a casa. Després d'haver presumit de guanyar a l'Iran desenes de vegades, es troba en una mala posició per ordenar una invasió terrestre a gran escala que provocaria una allau de baixes estatunidenques, perquè ha omès la feina ideològica prèvia.

En comparació, Hitler havia guanyat guerres ràpides a Polònia i França abans d'envair la Unió Soviètica, la qual cosa va diluir les sospites dels comandaments militars i civils que tenien dubtes de si sabia el que feia. Això va obrir el camí per a una segona fase de la guerra, més ideològica.

Finalment, el que més preocupa és l'explotació del terror. Aquesta jugada es basa en l’atac d'un enemic estranger contra civils estatunidencs durant la guerra, que proporcionaria al dictador aspirant un pretext per declarar l'estat d'emergència i suspendre les eleccions. Això mai no ha ocorregut als EUA. I potser no passarà precisament perquè és la gran esperança de Trump: els líders iranians han de ser conscients que Trump intentaria treure profit d’un hipotètic atac.

És cert que la propaganda iraniana inclou amenaces contra líders estatunidencs. Però el règim té més a guanyar burlant-se de Hegseth que assassinant-lo.

Una altra possibilitat és una operació de bandera falsa. El terrorisme induït pot ser una estratègia exitosa. El 1999, els serveis secrets russos van bombardejar edificis d'apartaments a Moscou, la qual cosa va desencadenar una successió d'esdeveniments que van conduir Putin cap a l’autoritarisme. És molt probable que Trump, el client de Putin a la Casa Blanca, hagi considerat aquest enfocament.

Però Trump, que té una relació conflictiva amb els serveis d'intel·ligència dels EUA, probablement fracassaria amb una operació d'aquest tipus. Fins i tot si Trump pogués dur a terme un atac sota bandera falsa al territori dels EUA, no hi hauria un camí clar per aturar les eleccions. En qualsevol cas, si es produeix un atemptat terrorista en els pròxims set mesos, els estatunidencs haurien de ser escèptics amb Trump, que sens dubte intentarà culpar els seus oponents domèstics i desacreditar les eleccions de mig mandat.

De fet, si els estatunidencs estan a l’aguait i actuen amb contundència, cap d'aquests escenaris no hauria de funcionar. El coneixement de la història pot canviar el futur. El gran obstacle perquè Trump dugui a terme un cop d'estat no és la seva debilitat, sinó el rebuig de l’opinió pública a obeir-lo cegament.

Copyright Project Syndicate