La ciutat-nació
Hi ha barcelonins que parlen de la ciutat com de la seva pàtria, i té certa lògica, perquè el nacionalisme ciutadà té més bona premsa que el nacional. Un barceloní pot queixar-se que al seu carrer predominen els estrangers sense por que el titllin de racista. Es pot fustigar en públic els turistes, que són, majoritàriament, gent de classe mitjana a qui els agrada viatjar tant com a nosaltres... Un altre motiu per ser nacionalista barceloní és passar per damunt del conflicte entre catalanitat i espanyolitat. Una mena de tercera via, urbana, global i mediterrània. Aquesta tercera via, però, té tendència a utilitzar el castellà i a veure la catalanor com una cotilla. Però també hi ha barcelonins que estan orgullosos de la seva ciutat justament perquè és capital de Catalunya, un fet que és tan objectiu que, obviant-lo, renunciem a explicar el que és aquesta ciutat, la seva diferència.
Gestionar aquest collage identitari no és gens fàcil. S’ha vist clarament a la Fira de Guadalajara, escenari d’un sofisticat joc d’equilibris, amb una majoria d’autors en llengua catalana que s’ha compensat des de l’Ajuntament amb un relat molt centrat en ressaltar el paper de Barcelona com a pont amb Llatinoamèrica, a través –esclar– del castellà com a llengua comuna. La satisfacció dels escriptors catalans que han assistit a l’esdeveniment, narrada dissabte per Ignasi Aragay en aquest diari, contrasta amb la mala rebuda que ha tingut la proposta municipal de concedir una beca a un autor llatinoamericà per fer una residència a la ciutat per tal d'“explicar-la al món” en castellà.
Ens hem d’acostumar que Barcelona convisqui amb les seves batalles culturals, un conflicte intern que segurament no es resoldrà mai. El catalanisme ha d’entendre que la ciutat té una dimensió global que demana un relat propi. Però en un conflicte tothom escombra cap a casa, i els defensors de la catalanitat de Barcelona han d’estar sempre amatents, perquè la pressió en sentit contrari és molt forta, i té enormes interessos econòmics al darrere. Per això des de certes tribunes mediàtiques i econòmiques s’aposta, de forma pertinaç, per una col·laboració més estreta entre Barcelona i Madrid, mentre es posa sordina a la política centralista de l’Estat, la diferència d’inversions o la tossuda i estúpida resistència a permetre la connexió Barcelona-València. Per això, també, l’ajuntament del PSC paga perquè els premis Goya es lliurin a Barcelona, la qual cosa no catalanitza els premis, sinó que espanyolitza (amb més o menys èxit) els premiats, com ja passa amb els premis Ondas.
Molts dels que estan en aquesta trinxera creuen, potser de bona fe, que el millor per al progrés de Barcelona és pidolar engrunes de la capitalitat de Madrid. D’altres creiem que aquesta estratègia, que té dos segles d’història, només condueix al fracàs, i que si conduís a certa mena d’èxit, seria a costa d’esborrar la catalanitat de Barcelona, i encara més, d'encotillar el seu perfil global per tal de reduir-lo a l’àmbit hispà.
Si el catalanisme vol fer-se més fort a Barcelona, ha de posar tot l’èmfasi en un principi que la majoria dels barcelonins comparteix, i és que Barcelona és la seva capital. I aquesta capitalitat no depèn del fet que Catalunya sigui independent (tot i que hi ajudaria, i molt). Barcelona no ha de renunciar a projectar-se, però sobretot ha de fortificar la seva condició de capital. I això també exigeix al catalanisme revertir l’error històric de Jordi Pujol de suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, en lloc de fer el que tocava, és a dir, posar-la a les ordres de la Generalitat. Apostar per la Gran Barcelona, per una ciutat de primer nivell, és apostar per la seva capitalitat. I això al final és bo per a Catalunya i per al catalanisme.