Llumetes copsades una nit al front (1938)
De l’article de Manuel Cruells (Barcelona, 1910 - 1988), publicat un mes de març en guerra a Amic (III-1938), revista literària quinzenal difosa entre els soldats, dirigida per Josep Janés i editada pel Departament de Cultura de la Generalitat. El periodista Cruells, format en història i humanitats, va dirigir Diari de Barcelona, capçalera que va fer seva el partit Estat Català el juliol del 1936, quan alguns diaris, com el Brusi, van ser ocupats per formacions d’esquerra. Cruells va anar al front d’Aragó quan el diari va fer fallida. Acabada la guerra, i tornat clandestinament de l’exili, va ser molt actiu en la resistència catalanista contra el franquisme.
El nostre sector és extens i muntanyós. És un paisatge cru, agre. Tot és pedra i aigua. Vessants de pedruscalls i d’arbres regats pels corrents desiguals. Muntanyes altíssimes, punxegudes, sense herba, sense terra, només de pedra fàcil a les relliscades, semblant a ganivets oberts per a tallar els vents i les pluges. Horitzons allargassats, trencats per siluetes de noves muntanyes pelades. Rieres que et separen dels enemics i rieres que et separen dels amics. Muntanyes, illots deserts que retrunyen de foc i sorolls de metralla. L’aire hi xiula salvatge, empaitant ramats de coloms sense amo que nien en els forats que el vent hi ha deixat. [...] Unes barraques estretes fetes de troncs i palla, foradades per tots costats, plenes de fum i de petites penjarelles de records, carregades de fred i d’aires impertinents. [...] Son els nostres habitacles. Els refem cada matí de pluja, els retoquem cada hora després del vent. Hi dormim quatre, no hi cap res més. Hi dormim arrapats pel fred i pel perill de cada hora. Hi dormim els records i hi bastim les esperances. Els records del que no podem desfer i l’esperança de la nostra vida insegura. [...] Sempre esperem. [...] És una nit fosca com no estem acostumats a Catalunya. La quietud es difon amb les ombres. Som quatre ajaguts esperant el son que no ve. Estic amb el capità, el comissari i un sergent. Dormim quatre junts. [...] Se sent soroll. Un company de transmissions entra apressat per parlar amb el capità. Es veu una llumeta que oscil·la, s’encén i s’apaga amb intermitències desiguals. Fa lletres. És un espia? Sembla que faci: SOS, SOS, desesperat. [...] El capità ordena que uns quants ens escampem de dos en dos per voltar la muntanya i fer un cercle per apressar l’intrús. [...] Cal estrènyer el cercle i capturar, i si no és possible: fer foc sense pietat. En la guerra no n’hi pot haver. [...] Ens reunim fent comentaris: un ha caigut, l’altre ha passat a frec del llum, l’altre ha estat temptat de tirar-l’hi. Uns trets secs ens fan callar. Què haurà passat? El capità ens ve a cercar. Uns gemecs ens compten els passos. Hi ha un home ferit amb una llumeta encesa a les mans. Ha rodolat costa avall amb xiscles frenètics. Correm i les relliscades ens llencen a velocitats perilloses. Sentim un plor i veiem una desferra d’home. Viu encara. No té tant de mal com semblava. El portem al metge. L’interroguem, què feia? Havia tingut necessitat de viure la nit, havia fugit de la posició i s’havia perdut. Amb el llum ens cridava, sense saber els senyals convencionals. Plorava i estava content d’haver-nos trobat amb vida. Ara tots riem. Ens n’anem a les nostres cabanetes amb una mica més de felicitat. Aquesta nit no ha estat com les altres. Ens tirem a la palla, sentim una mica més de fred. Però el son, avui, ve tot seguit.
Manuel Cruells 1938
