Llegim a l’ARA aquest titular: “Dijous negre als parquets mundials”. Es refereix, esclar, al fet que el sonat dels Estats Units està sacsejant la borsa amb la seva actitud de comensal de bufet lliure amb el món. Els parquets són la borsa. Tots ho entenem, de la mateixa manera que quan diem “els papers” entenem que ens referim als diaris.
La figura literària que fem servir, quan ho diem així, és la sinècdoque. És a dir: la figura que consisteix a agafar la part pel tot (o el tot per la part). Quan estudiàvem, l’exemple que ens posaven perquè ho recordéssim era el de “demanar la mà”, referint-nos a demanar no pas la mà, sinó el cos sencer de la persona en qüestió, en matrimoni.
Ni ara demanem mans de ningú, ni tampoc llegim (gaire) en paper. La borsa potser és de parquet, encara, però no pas del sintètic que es va posar de moda quan vam adaptar tot allò que era natural a l’artificial. Pell que va esdevenir plàstic, totxos que van esdevenir empaperat de totxos, llars de foc que van esdevenir televisors o fusta que va esdevenir parquet. Avui, hi ha unes rajoles de pedra que imiten la fusta natural. Les veus en alguns bars i semblen ben bé de veritat. Les posen, en lloc de la fusta, perquè són més barates i costen menys de netejar. No tenen cap sentit, però el parquet de plàstic o de goma que vol imitar la fusta tampoc en té gens. Estic segura que el parquet de la borsa no és el parquet que et pots instal·lar tu mateix, amb el sistema del “clic-clac”, que en diuen, sinó que és un parquet bo, de fusta natural. És per això que jo, a l’hora de parlar de notícies de la borsa, si volgués fer servir la figura juganera (sempre em fa gràcia quan me la trobo) diria “el parquet noble” o bé “la tarima flotant”.
