Claus per a un ensenyament de qualitat?
El passat 20 d'agost l'OCDE va fer públiques el que va anomenar “Claus per a un ensenyament de qualitat”. He d'advertir que no vaig precisament sobrat de confiança en les institucions educatives internacionals. El mateix Andreas Schleicher, director de les proves PISA, que el 2018 ens assegurava que el nom de Finlàndia s'havia convertit en sinònim d'excel·lència en educació, el 2023 declarava al Financial Times: "No sabem si Finlàndia ha estat part de la solució o part del problema". Afegeixo que fa uns mesos vaig assistir a una conferència de premsa d'una ministra d'Educació d'un país centreamericà que havia estat una alta directiva de la Unesco. La dona no va tenir cap inconvenient a afirmar amb rotunditat: “Els continguts han deixat de ser importants. Per què estudiar, per exemple, els planetes, si canvien cada any? El que cal estudiar és l'influx dels planetes a les nostres vides!” Uns dies després em vaig entrevistar amb ella al seu despatx. Li vaig preguntar si l'havia de felicitar, ja que el seu país era considerat per l'OCDE com un dels més equitatius del món. "¡Però si tenim uns resultats baixíssims!", em va contestar. "Sí, són baixíssims, però uniformes". I era cert. El 75% dels alumnes d’aquest país es troben a les dues franges inferiors dels resultats de PISA.
Anem a les "Claus per a un ensenyament de qualitat" de l'OCDE (la sintaxi torturada és de la seva exclusiva responsabilitat).
La primera és "assegurar el compromís cognitiu", cosa que implicaria la creació de "les condicions perquè els estudiants presentin un esforç suficient i sostingut que els permeti persistir en la comprensió d'una idea complexa o la solució de problemes desafiadors i no estructurats". Perquè aquesta clau sigui efectiva, els docents han de procurar “nivells adequats de desafiament”, incorporant-hi “contextos significatius i connexions amb el món real”, facilitant “oportunitats perquè els estudiants puguin experimentar per si mateixos” i proporcionant múltiples enfocaments i representacions que fomentin “la metacognició”. Un llegeix amb paciència aquesta pesada prosa i quan creu que ja està curat d'espants, es troba amb aquesta sorpresa: “El compromís cognitiu pot semblar enigmàtic, ja que és difícil d'observar”. S'imaginen que aquest diari triés els 5 millors restaurants de Barcelona i després de posar en primer lloc un d’ells afegís que la seva qualitat “és enigmàtica i difícil d'observar?”
La segona clau consisteix en "elaborar continguts disciplinaris de qualitat", però s'hi afegeix que aquesta tasca no és fàcil, a causa de "la complexitat d'elaborar continguts disciplinaris de qualitat".
La tercera és "proporcionar suport socioemocional", però també aquesta clau es caracteritza per la seva "complexitat".
Seguim. La quarta és "fomentar la interacció a l'aula" mitjançant "preguntes i respostes", però cal tenir present "la complexitat" del repte.
La cinquena i última, "utilitzar l'avaluació formativa i la retroalimentació", que és una tasca "complexa", especialment "en aules grans i diverses".
El seguiment d’aquestes claus seria, malgrat la seva enigmàtica complexitat, la manera d'avançar "cap a un ensenyament més fonamentat en evidència", perquè "les pràctiques examinades han mostrat un impacte causal sobre els resultats cognitius i no cognitius dels alumnes". Però s’afegeix la necessitat de més "investigació addicional", perquè "un ensenyament de qualitat no depèn només del docent: factors com la mida de la classe, el disseny curricular i el clima escolar general tenen un paper crucial a l'hora de determinar quin tipus de pràctiques pot fer el docent a l'aula".
És d’agrair, però, la referència que s’hi fa a l’esforç de l’alumne i als "continguts disciplinaris de qualitat". A parer meu, no hi ha substitut tecnològic per als colzes i cada vegada sembla més notori que el discurs competencial està esgotat i que cal retornar a la centralitat del currículum.
Tot això ho explicava dimecres passat als professors d’un gran centre, l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, amb la intenció d'animar-los a desenvolupar una cultura pedagògica de pràctiques reflexives que els permeti aprendre de la seva pròpia experiència, dels seus encerts i dels seus desencerts. Això és, de debò, el que importa. Precisament perquè la confusió dels gestors educatius és real, hem d'afinar la nostra capacitat per detectar problemes en el nostre centre i cercar solucions. Com deia recentment Pamela Snow, "els nens necessiten que els professors siguin els adults de l'aula".