Les clavegueres eren ells

1. Cada 23-F recordem que aquell trident que formaven Tejero, Armada i Milans del Bosch van intentar fer un cop d'estat militar a Espanya. L’assalt al Congrés no va durar ni vint-i-quatre hores i va fer la fi del cagaelàstics. L’exèrcit i la Guàrdia Civil, però, havia intentat revertir, per la intimidació de les armes, la mica de democràcia que començava a treure el nas a Espanya. Des de 1981 fins a 2026 n’hem vist de tots colors, però 45 anys després, els uniformes, les condecoracions i les gorres de plat es continuen pensant que estan per damunt del bé i el mal. No en tenen prou en passejar el seu supremacisme patològic, amb una suficiència ofensiva. Com les estrelles que duen a la solapa, llueixen la superioritat moral ancorada en valors caducats, d’un altre segle. O d’un altre règim que semblen enyorar. Els alts càrrecs policials, a Espanya, es creuen intocables perquè han convertit en retòrica la vella pregunta de qui vigila el vigilant? 

2. De cop i volta, però, el director adjunt de la Policia Nacional, José Ángel González, ha hagut de renunciar al càrrec després de ser acusat de violació per part d’una agent del cos. El seu antecessor com a DAO, que és el número dos de la policia però qui més remena les cireres, Eugenio Pino, després de muntar la policia patriòtica per enfonsar Bárcenas, per laminar Podem i per carregar-se l’independentisme tirant-li merda, ordint trames i fabricant mentides, ha estat condemnat a un any de presó pel robatori dels pendrive de la família Pujol. Mentrestant, Pino està a punt de seure al banc dels acusats per l’operació Kitchen. Un angelet, al costat de l’aleshores ministre Jorge Fernández Díaz. Seguim? Encara no fa un mes, va començar el recorregut judicial contra Óscar Sánchez, cap de la UDEF (Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal) que va ser detingut com un dels líders del narcotràfic de la Península. El responsable de l’antidroga a Espanya coneixia tan bé el tema, ho va investigar tant a fons, que s’hi va involucrar. Presumpció d’innocència també per a ell, i tant que sí, tot i que friso perquè en el judici expliqui com és que tenia vint milions d’euros, en bitllets, emparedats a casa seva. I què dir de Fèlix Vicente Azón i de María Gámez, dos exdirectors de la Guàrdia Civil que, aquest febrer, han estat imputats per espionatge a polítics i líders independentistes a través del software de Pegasus. Parlem, també, de Paz Esteban? La directora del CNI —Centro Nacional de Inteligencia— ara està investigada per cinc delictes per haver-se excedit en l’espionatge en temps del Procés. El “todo por la patria” se’l van prendre, tots ells, al peu de la lletra i van fer cas a la màxima d’Aznar: “El que pueda hacer, que haga”. 

3. El panorama de la cúpula policial espanyola està quedant així de galdós. L’expressió de “les clavegueres de l’Estat” no era una metàfora, era una redundància. El cas de José Ángel González és diferent. La podridura humana és pitjor. La seva víctima és una inspectora de la policia que aporta, a la causa, àudios de l’agressió del dia de Sant Jordi i missatges de coacció perquè deixés córrer el cas. Que la violació hagués passat en un piset del ministeri de l’Interior i que s’hagués fet mal ús de cotxes oficials fa que l’acusació sigui per quatre delictes: agressió sexual, coaccions, lesions psíquiques i malversació. La dona, des del moment que va fugir mentre González es rentava les mans a l’aixeta de la cuina, va saber que no podia denunciar-ho a assumptes interns. Ho haurien tapat. Deixem que la justícia faci el seu camí. Mentrestant, el PP i el PSOE, en el seu ping-pong habitual de desgast sense mesura, es tiren els plats pel cap. Ara els populars demanen la dimissió del ministre Marlaska perquè va nomenar González. Uns i altres no s’adonen, però, que estan en mans d’un poder policial amb un tic perillós: excedir-se dels seus drets constitucionals en benefici propi. Mera claveguera.