Clementina es deia (1976)
Peces històriques
De l’article del poeta, advocat i periodista Tomàs Garcés (Barcelona, 1901 - 1993) a la revista Serra d’Or (III-1976). Avui fa cinquanta anys de la mort de la poeta Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889 - 1976). Abans d’ella només la mallorquina Maria Antònia Salvà (1869 - 1958) era un referent femení per als lectors de poesia catalana. Deia Joan Fuster en el seu tractat de literatura que Arderiu va ser “l’aportació més preclara” en la desclosa de dones poetes a la Catalunya de l’alba del segle XX.
Clementina es deia. El dia 17 de febrer li arribava la fi, al cim d’una llarga vida. La premsa ens ha dit, en ràpides notes urgents i en condolguts articles, la seva biografia: infant i adolescent, el tracte amb metalls i pedres fines, com un presagi dels versos a venir, en la modesta argenteria paterna; els col·legis, els jocs, l’afició a les lletres i a la música; el premi dels Jocs Florals que li valgué la coneixença i l’amor de Carles Riba. L’any 1916, quan ella en tenia vint-i-sis o vint-i-set, el primer llibre i el casament. D’aleshores ençà, Carles i Clementina, units per sempre, fidels. La joia i el dolor, els viatges i l’exili, seran quaranta-tres anys, el que dura la vida de l’espòs, plenament compartits. I, banyant-ho tot, la poesia, que a despit de ser tan diversament sentida per l’un i per l’altre, no dubto que els era un punt cabdal de coincidència i d’influències recíproques. [...] Clementina Arderiu volia fer compartir la seva experiència de dona, a través del cant poètic, per tothom de la seva terra, i especialment per les dones de la seva terra. Ens trobem, doncs, en presència d’una poesia femenina, “l’exemple més pur de poesia femenina” va proclamar Joaquim Folguera en un article publicat el 1916 a La Revista en aparèixer el llibre Cants i Elegies, article incorporat tres anys després, amb lleugeres modificacions, a Les noves valors de la poesia catalana. Escrivia Folguera: “En la literatura catalana no hem trobat fins fa poc rastre femení. L’eficàcia política de la literatura de la Renaixença desvià les poques dones que sentien la il·lusió del rim. Llur espai tenia un objecte patriòtic, i, al llindar d’aquest objecte, tota crítica emmudia reverent. [...] Però s’acomplia la revelació perfecta en Clementina Arderiu ... Sense ficcions homenívoles, ni desequilibris passionals, ni morbositats decadents de fembra refinada, teixeix un cant delicat i vigorós alhora”. Aquests judicis de Folguera són vàlids per a tot el conjunt de l’obra poètica d’Arderiu. La biografia que sabem podríem resseguir-la, sublimada, en els sis reculls de poemes. És una vida mig contada només, però, perquè altrament ja no hi hauria poesia. Joan Triadú va notar-ho agudament: els vers de Clementina Arderiu “té la delicada virtut d’insinuar que sap més que no diu, i que s’atura al llindar de dir-ho, com si no calgués”, “com si aquest vers... digués solament una mica d’allò que ningú no sap dir”. Així i tot, amb el que conta i el que calla, i el que tan sovint emmascara sota un devessall de “paraules clares, justes i de tothom” (com ella mateixa diu haver-les cercades), el conjunt de l’obra de Clementina s’hauria pogut batejar “Vida d’una dona”, semblantment al títol genèric “Vita d’un uomo”, que abraça la total producció lírica d’Ungaretti. Poesia femenina, doncs. Però d’una dona forta. [...] Les cançons de Clementina són, en efecte, moltes i una sola. Avui n’hi ha una, sobretot, que canta a les meves orelles: aquella, tan coneguda, que parla del seu nom: “Clementina em dic. / Clementina em deia”. Sí, sí: Clementina es diu. Es diu i es dirà, perquè aquest nom no s’esborrarà mai en el record de la nostra poesia.
