La cobertura!
Tots arriben a l’escola bressol en cotxe, perquè el pare, la mare, de vegades l’avi o l’àvia, de vegades una altra mare o un altre pare, els hi porta. Tots ells, asseguts a la cadireta, ben lligats, duen ninots que estimen i, sovint, un biberó o un suc que xarrupen amb canya. Al respatller del seient del copilot hi tenen un suport per al mòbil o la tauleta. Mentre fan el viatge miren dibuixos. Quan s’atura l’emissió, perquè no hi ha cobertura, avisen. I quan surt un anunci, barbotegen: “Nunci”, perquè ja saben que els pares tenen el poder, des del seient del davant, d’estirar el braç i ometre’l. Els que van en metro o bus duen una tauleta o el mòbil de la mare a les manetes i també miren dibuixos i també avisen quan se’ls atura l’emissió, per exemple, perquè passen per un túnel sense cobertura. I llavors les mares o els pares o la cangur que els porta els expliquen, pedagògicament, que “No hi ha cobertura” i que de seguida sortiran els dibuixos de nou. I, de vegades, ells barbotegen: “...txura”, que vol dir “cobertura” en el llenguatge dels nens.
Soc de la generació que mirava els dibuixos al Super3 amb els fills. Només a l’hora de l’emissió. Llavors ens queixàvem de la repetició de capítols de Tom i Jerry. Que els nens vegin els dibuixos tots sols i a tota hora canvia la manera de funcionar de tots nosaltres. En canvi, els contes sí que els els continuen llegint els adults. Soc de la generació en què estava mal vist que els nens més grans juguessin amb el mòbil en un restaurant mentre els pares gaudien del menjar. Avui, dir que els nens no haurien de fer servir dispositius a taula és sobrer. Els pares fan el mateix.
