Com comença una guerra a la televisió
A les televisions públiques la cobertura de l’esclat de la guerra a Ucraïna va ser molt similar. A les sis del matí tant TV3 com TVE començaven a informar del conflicte i connectaven amb els respectius corresponsals a cada costat dels bàndols enfrontats. Cròniques permanents dels corresponsals que explicaven fins i tot més del que deien els periodistes. Darrere de Lluís Caelles es veia, puntualment, algú corrent pel carrer. Se sentien les sirenes antiaèries i ell mateix comentava que sentien el so d’algunes explosions. Manel Alías ens feia saber que la televisió russa oferia repetidament el discurs de Putin. Ariadna Oltra, acompanyada del cap d’internacional, Joan Carles Peris, anava avançant la informació. Des de les 4.44, TV3 va obrir una finestra en pantalla de la plaça Maidan de Kíev i vam veure com, malgrat tot, es feia de dia i la ciutat es llevava. Les imatges eren les que oferia el senyal internacional en directe. A TVE integraven molt bé les videotrucades per aprofundir en la situació. A les públiques la programació matinal habitual s’adaptava amb rapidesa als esdeveniments.
A les cadenes privades espanyoles, al marge de les constants pauses de publicitat que entorpien la urgència informativa, el relat de la guerra era diferent.
Dificultat dels informatius per adaptar-se al conflicte. A primera hora del matí els costava incorporar l’esclat del conflicte, que es barrejava amb la crisi del PP i la pandèmia. Sobretot a Telecinco, que incloïa la guerra com una notícia més entre totes les que tenien preparades per a la jornada. La Sexta no en va començar a informar fins a les 11 del matí amb un García Ferreras que arribava l’últim però era el més alarmista i dramàtic. Abans, la guerra treia el nas puntualment enmig de les banalitats virals de l’Aruseros.
Tertulianització. En la seva línia habitual, García Ferreras tertulianitzava la guerra. I això vol dir tenir analistes i col·laboradors genèrics que opinen de tot sense ser especialistes en aquell conflicte concret.
Twitter com a agència. Les privades recorrien a imatges gravades amb mòbil, sense aclarir la font o provinents de comptes de Twitter anònims. Un disbarat periodístic. Algunes imatges que oferia Antena 3 eren dignes d’un videojoc espectacular en què els avions esquivaven uns arcs lluminosos de míssils que semblaven efectes especials. D'altres eren caòtiques, amb la càmera en moviment i amb sorolls sinistres que accentuaven el clima de terror. Als magazins matinals, música d’apocalipsi per amenitzar-ho.
Perfil dels informants. Si bé Atresmedia i Mediaset disposaven d’enviats especials, en alguns casos recorrien a informants o residents a la zona que sovint no s’entenia o no s’aclaria en qualitat de què explicaven els fets. Alguns s’autogravaven caminant pel carrer amb el pas apressat accentuant la sensació de pànic.
La televisió, tot i que se la doni sovint per morta, és encara un mitjà molt potent, especialment en contextos bèl·lics. L’hem de veure amb la precaució que pot ser utilitzada com una arma més. D’aquí la cautela a empassar-nos segons quines cobertures informatives.
