TINC LA SORT d'haver treballat en mitjans diferents, i certifico que hi ha una cosa que dóna la ràdio i només dóna la ràdio que és molt impressionant. És l'invent que fa més companyia. Hi ha qui associa el concepte companyia a una cosa menor, i per això és un mitjà a vegades menys valorat, sobretot respecte a la televisió, però és tot el contrari. Perquè, a més d'acompanyar, informa, i entreté i emociona, però cap mitjà entra tan de ple i tan endins a la teva vida. T'interpel·la, i acabes decidint amb quina veu et lleves, amb quina te'n vas a adormir, amb quina et dutxes. Els oients són extraordinàriament agraïts. I tenen bona memòria. Passen els anys i et parlen de quan es quedaven cinc minuts més al pàrquing fins que tu acabessis. O de quan diumenge al matí t'escoltaven junts al llit. No els distreu la teva cara i et vas incorporant a les seves rutines. Que mentre t'escolten puguin fer altres coses no és un obstacle, no et fa menys influent, te'n fa més, entres a la seva intimitat. Molts dels reptes que tenim els mitjans en aquests moments, ser interactius, escoltar més, parlar als usuaris, que els continguts siguin la conversa, els ha anat anticipant la ràdio. Dic això perquè ahir vaig escoltar veus del País Valencià a El matí de Catalunya Ràdio, oients que explicaven amb dolor com es queden orfes d'aquestes veus, i que agraïen l'acompanyament d'aquests anys. A l'espera que se solucioni la barbaritat, hi ha eines digitals que fan possible escoltar qualsevol emissora des de Castelló i des de Singapur. Però el que han tallat de cop és la naturalitat, el fet quotidià, que et parlin en la teva llengua al cotxe, en ple embús. Ataquen -també- el mitjà més normal perquè no siguem normals.