Companys, Franco i la hipocresia britànica
Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les persones, encara ho és més col·lectivament.
Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines personalitats l’han definit? Doncs fonamentalment Franco. En segon pla, Primo de Rivera. I si ens situem més al final de la centúria, el trident de la Transició: Suárez, el rei Joan Carles i Felipe González. Però la memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil. Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña. L’ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems enfrontats, no d’uns sublevats militars inspirats en idees feixistes contra un jove i inestable règim democràtic.
Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme, Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l’únic punt de fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final, esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el catalanisme.
Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo. Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.
Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el comunisme soviètic, van atiar l’espantall revolucionari. La diplomàcia occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest relat. Franco va començar a guanyar aleshores.
Editorial Base publica ara el recull d’assajos La ‘pèrfida Albió’, de Paul Preston, on l’hispanista britànic ressegueix els posicionaments dels ambaixadors, cònsols i periodistes del seu país establerts a Espanya als anys 30 del segle XX. Parla directament de "traïció a la república espanyola" i de la hipocresia de la no-intervenció franco-britànica, un pacte pel qual "el govern legítim [espanyol] rebia el mateix tracte que els militars rebels". A més, "les autoritats financeres de Londres van fer els ulls grossos davant les operacions de la banca britànica per prestar suport als rebels que adquirien armes" mentre la República "trobava tots els obstacles".
Preston reprodueix un article del periodista Stephen Spender al News Chronicle de l’1 de setembre del 1936 en què l’autor es refereix al cònsol britànic a Barcelona, Norman King, un conservador que s’havia anat radicalitzant a favor dels sublevats: "A Barcelona vaig conèixer un dels representants diplomàtics anglesos més importants que treballen a Espanya. Al cap d’una estona, i sense preguntar-me per les meves opinions polítiques, em va confessar, amb to de companyonia i gran aplom, el seu desig que Companys, president constitucional de la República catalana (amb qui mantenia relació política de rang internacional, només superada per la d’un ambaixador), hagués estat afusellat després de la revolta de 1934".
En efecte, al cap d’uns anys Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la memòria democràtica catalana.