Les confessions, de sant Agustí a Rosalía
La línia de continuïtat, incòmoda i fascinant, entre el confessionari cristià i el confessionari de Rosalía revela la mutació profunda d’un instrument cultural i religiós. El confessionari ha estat central en la tradició cristiana, no només com a pràctica sacramental, sinó com a teotecnologia del jo. L’Església no només escoltava, sinó que controlava i regulava consciències, conductes i relats. Des de l’Edat Mitjana, confessar implica una dramatúrgia precisa, un espai delimitat, una veu que s’exposa (el pecador) i una autoritat que escolta (el sacerdot) i que absol en nom de Crist. A més, el secret de confessió garanteix que allò dit roman protegit, reforçant la confiança però també consolidant el poder institucional sobre el discurs íntim i intransferible. El referent intel·lectual indiscutible de la confessió és el filòsof Agustí d’Hipona i les seves Confessions, que inauguren la interioritat moderna. Sense sant Agustí no hi hauria cultura de la introspecció ni economia moral de la confessió.
Resulta sorprenent la reaparició d’aquesta estructura en el Lux Tour. En el concert, imitant ser en un confessionari, Rosalía ocupa el lloc de qui escolta i, simbòlicament, absol. Però el contingut canvia radicalment, ja que els qui es confessen (fans, influencers o artistes) no reconeixen cap culpa ni demanen perdó, sinó que expliquen situacions curioses o decepcions amoroses viscudes. La víctima, de fet, no és qui parla, sinó aquell de qui es parla malament: l’exparella, "el narcisista", "l’absent", convertit en un objecte narratiu, l’anomenat el "perla". La confessió es desplaça així de l’examen moral individual a una exposició emocional satírica compartida amb milers de persones.
Aquest moment del confessionari, situat just abans del tema La perla, és el més esperat del concert, sovint carregat d’humor i sàtira. L’episodi amb Yolanda Ramos a Barcelona o la intervenció d’Aitana a Madrid mostren com la intimitat esdevé descaradament espectacle i que el seu èxit no és només estètic, sinó estructural. El confessionari funciona com una unitat narrativa perfecta per a la circulació digital en la qual cada ciutat genera un contingut nou, emocionalment intens i fàcilment fragmentable en clips virals, mems, etc. El moment final del confessionari produeix una catarsi col·lectiva traduïda en el riure, la identificació i l’exposició compartida que genera una purga emocional substituta de l’antiga absolució.
Comptat i debatut, tot això respon a un canvi profund en el model de concert. Ja no assistim només a interpretacions musicals, sinó a la producció de contingut en què s’impliquen, d’una manera o altra, els assistents, de manera que el públic esdevé una peça més d'un engranatge espectacular que no només omple recintes amb la seva presència sinó que cocrea un nou dispositiu viral digital.
Sant Agustí buscava Déu en la interioritat; Rosalía converteix aquesta interioritat en espectacle compartible. La pregunta ja no és qui ens escolta i qui ens absol els pecats, sinó qui ho compartirà. Potser en un futur Lux Tour, com un nou recurs de màrqueting, podrem consumir una hòstia consagrada de Rosalía.