Publicitat
Publicitat

ABANSD’ARA

‘La consagració de la primavera’ de Stravinsky

De la crònica de Pierre Lalo (Puteaux, França, 1866 - París, 1943) publicada al diari parisenc Le Temps (30-V-1913) l’endemà de l’estrena de La consagració de la primavera al Théatre des Champs-Elysées. Aquell crític musical va ser un dels més vehements en la descripció de les reaccions de bona part del públic, esvalotat contra una obra d’Igor Stravinsky (Oranienbaum, Rússia, 1882 - Nova York, 1971) que trencava esquemes. Era un ballet per a la companyia de Serguei Diàguilev, en què la música va adquirir una entitat pròpia fins a esdevenir una de les més influents del segle XX. El cap de setmana passat, el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar un programa doble amb el concert de La consagració de la primavera interpretat per alumnes de l’Esmuc, i el monodrama musical Balena blava, de Victoria Szpunberg i Raquel García-Tomás. Foto de l’estrena del ballet de Stravinsky, el 1913.

[...]

Jo estava situat sota una llotja plena d’elegants i encantadores persones, les observacions gracioses de les quals, les seves converses jovials, els acudits espontanis llançats en veu alta i de sobte, i en definitiva les rialles agudes i convulsives, formaven un enrenou comparable a aquell que ens eixorda quan entrem en un ocelleria... Però tenia a la meva esquerra una colla d’estetes en l’ànima dels quals La consagració de la primavera suscitava un entusiasme frenètic, una mena de deliri jaculatori, i que replicaven de manera incessant als ocupants de la llotja amb interjeccions admiratives, amb uns “bravo” furibunds i amb el foc expansiu dels aplaudiments; un dels espectadors entusiastes estava dotat d’una veu semblant a la d’un cavall que renillava de tan en tan, sense adreçar-se de fet a ningú, cridant un “ A la po-o-orte! ” amb unes vibracions esquinçadores que s’escampaven per tota la sala. [...] Tot és malgirbat, pesadament, primàriament i uniformement malgirbat, en aquesta obra. Ballarins i ballarines no s’enlairen mai de terra, romanen arraulits entre ells, braços i cames encongits, agitant-se en un matusser i estúpid frenesí. No hem de cedir de cap manera a l’inadmissible rebuig de la gràcia tradicional; la tria és entre civilització i barbàrie. [...]

Més continguts de