La Constitució d’Irlanda (1922)

Article complet de Joaquim Pellicena i Camacho (Valladolid, 1879-Paris, 1938) a 'La Veu de Catalunya' (7-XII-1922), diari que dirigia, de la Lliga Regionalista. Un segle després, els republicans del Sinn Féin, que aspiren a la reunificació d’Irlanda, han format govern a Belfast. Avui fa quinze dies d’aquesta fita històrica. Michelle O’Neill, líder republicana, de 47 anys, ha accedit al càrrec de nova ministra principal, màxima autoritat executiva de l’autogovern de la província britànica nord-irlandesa. Pellicena era, amb Rovira i Virgili, un dels periodistes catalans de la seva generació més competents en política internacional. L’evolució del nacionalisme irlandès era seguida llavors amb especial atenció des dels partits i periòdics catalanistes.

Ha començat per a Irlanda una nova pàgina de la seva Història. Amb la promulgació de la nova Constitució irlandesa pel Parlament britànic cessa el govern provisional de Dublín. El primer govern legalment constituït de l'Estat Lliure d'Irlanda ha entrat en funcions. El nou Govern segueix presidit per W.T. Cosgrave, qui, després de la mort sobtada i gairebé simultània d'Arthur Griffiths i de Michael Collins, ha demostrat remarcables condicions d'energia i habilitat executiva. El general Mulcahy i Desmond FitzGerald retenen llurs carteres, i això assegura l’estabilitat actual del nou Govern. Comença, doncs, la història de l'Estat Lliure d'Irlanda. Cosgrave ha indicat clarament la seva esperança que vindrà un dia que l'Ulster es reconeixerà com a part integrant d'Irlanda. Aleshores, amb totes les garanties que calgui per a les minories ètniques i religioses, la unitat de la illa serà un fet consumat. És evident, però, que abans d'arribar a aquest resultat ideal, caldrà, resoldre el plet interior de l'Estat Lliure d'Irlanda, que planteja l’actitud irreductible dels republicans. Sembla que Éamonn de Valera [foto]  ha proposat, per a resoldre aquest plet, la celebració d'un plebiscit. Realment, les eleccions darrerament celebrades a la Irlanda del Sud tenien aquest aspecte plebiscitari. Si la majoria del país, quan el Tractat amb Anglaterra era encara una hipòtesi legal, es declarà partidària de l'acceptació, no hi ha cap motiu per a suposar que ara, quan el Tractat ha sigut ratificat pel Parlament anglès i per una majoria unionista, el poble irlandès el rebutgi. La proposició d’Éamonn de Valera sembla incloure el desig d'acabar decorosament amb una situació insostenible. El famós cabdill republicà sap perfectament que un plebiscit celebrat ara a la Irlanda lliure ratificaria solemnialment l'actitud i la política del Govern Provisional. És, doncs, lògic pensar que, si el Govern de Cosgrave cregués que la fórmula indicada per Valera podia dur efectivament la pau a Irlanda, hi accediria immediatament. Hi ha, però, l'objecció elemental que si Anglaterra ha considerat intangible el Tractat, no fora just ni lleial ni polític per part d'Irlanda provocar-ne una revisió prematura.