Conte de Nadal a Badalona
Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addicions, amb un futur negre com el sutge. Però no són els únics que demanen la nostra atenció: la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d’ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d’altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.
García Albiol és un polític agosarat. Abans de Vox i d’Aliança Catalana, va treure a passejar les seves polítiques de “neteja” sense cap complex, i les va amanir amb una actitud populista i molt mediàtica, fent-se present davant les càmeres amb l’actitud d’un xèrif justicier. A les últimes eleccions municipals va obtenir una majoria absolutíssima, per tant la cosa no va només d’ell (perquè no ha mentit mai), sinó dels milers de badalonins que el van votar. No és a Albiol a qui hem de mirar de comprendre, sinó als que el voten. No tots són males persones, ni insolidaris, ni racistes. Són gent que, per culpa del populisme, ha girat l’esquena a la complexitat.
Molts d’aquests que aplaudeixen l’alcalde Albiol tendeixen a repetir el mateix argument: “Si defenses aquests que han desallotjat, fica-te’n un parell a casa”. Però no. No crec que aquests infortunats s’hagin de repartir per les cases de la gent que els defensa. Penso, en canvi, que els nostres impostos haurien de servir per millorar els serveis socials i la seguretat, per fer una política d’habitatge digna d’aquest nom. I, sí, també, per a una política assenyada d’immigració que eviti situacions de penúria i conflicte. Però, sobretot, perquè ningú, sigui d’on sigui, passi l’hivern al ras.
I mira que és vell, aquest debat. Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta, i quan tornava d’escola, si en una cantonada sentia palmas corria en direcció contrària perquè els que ens atracaven amb navalles eren “xarnegos” o “quinquis”, els pares dels quals vivien en suburbis o en barraques de la part alta de Badalona o de Santa Coloma. La Badalona de fa 50 anys era una ciutat amb una gran conflictivitat social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent comprensiva i gent insolidària, com ara. L’aventura d’aquells nouvinguts del sud d’Espanya ha estat glossada, amb èpica social, per la pel·lícula El 47. Els africans desallotjats de l’Institut B9 potser no generaran cap llegenda.
Aquesta mena de comparacions irriten el partit d’Albiol. Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà amb un d’espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo al diari La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.