De cops d'estat i reialeses

Segons la narrativa oficial, el 23-F va ser el dia en què tot podia haver caigut, el dia en què la fràgil i incipient democràcia espanyola es va salvar a ella mateixa (mitjançant la intervenció providencial del rei Joan Carles) de la procel·losa tradició de cops d'estat i pronunciaments que estalona la història espanyola moderna. En realitat, però, va ser el dia en què la democràcia espanyola es va acabar de configurar tal com és: ja tenia Constitució, institucions i reconeixement internacional, i li faltava només un cop d'estat. Un copet d'estat que funcionés com a profecia autocomplerta: ho veieu, com hi ha remor de sabres? Ho veieu, com hem d'estar agraïts al rei Joan Carles per haver-nos donat (i, a sobre, salvat) la democràcia? Ho veieu, com tot penja d'un fil i val més no formular massa exigències perquè tot es pot fer malbé d'un moment a l'altre? Per si de cas, i perquè ningú vulgui córrer massa (perquè cap extremisme d'esquerres o cap reclamació nacional de catalans o bascos torni a despertar la bèstia feixista), procedirem a fer la Loapa i així tot quedarà més harmònic (les sigles Loapa, en castellà, volen dir llei orgànica d'harmonització autonòmica; va ser, com aquell que diu, una involució abans de començar). En una mesura important, l'esperit de la Transició va consistir en una gestió cautelosa, i sovint cínica, de les trampes que els poders de l'estat li posaven a l'estat mateix, en l'ardu i no tan modèlic camí (hi va haver desenes de morts) d'un règim a l'altre.

Al cap de quaranta-cinc anys d'aquells fets, el resultat és una democràcia, sí, però una democràcia en què existeix una guerra bruta judicial, o lawfare, poc i mal dissimulada, que té com a objectiu principal retornar al poder les forces polítiques que de manera implícita o explícita es reclamen hereves ideològiques del franquisme. És, també, una democràcia que ha empresonat líders polítics i civils independentistes, que ha perseguit judicialment i policialment l'independentisme, que ha hagut de fer una llei d'amnistia i no la pot aplicar perquè els jutges es declaren rebels (!), que encara té polítics independentistes inhabilitats i a l'exili, que té un raper empresonat fa cinc anys (i un altre que va haver d'exiliar-se) pel delicte d'injúries a la Corona, que segueix tenint vigent la llei mordassa i en què l'extrema dreta campa i marca el debat públic, el ritme i les normes en què aquest debat es produeix. Una democràcia en què l'anterior cap de l'estat –aquell Joan Carles que, pel mateix preu, ens va donar la democràcia i la va salvar– ha resultat ser un evasor fiscal a gran escala que viu, a costa de l'erari públic, acollit per una dictadura teocràtica que no reconeix els drets humans. Ara que hem vist la imatge d'un membre important de la reialesa –britànica– detingut per la policia, és bon moment per reivindicar la radicalitat democràtica: la democràcia no és un procés acabat; a l'estat espanyol amb prou feines ha començat. I molts ja volen tornar encara més enrere que fa quaranta-cinc anys.