02/02/2021

A cops de tossuderia

3 min
Disponible en:

Fa setmanes que dono voltes a aquesta idea: de les moltes forces tel·lúriques que mouen el món, una de ben visible és la tossuderia. Fa que siguis incapaç d'acceptar una derrota electoral fins que no queda altre remei i, al mateix temps, és la determinació que genera la força per tirar endavant projectes malgrat les pandèmies o altres desgràcies.

És tossuda la cultura quan s’enrabia perquè no la deixen fer, perquè no la deixen ser allò que el paper diu que és. Però la cultura sempre troba camins per demostrar que és l’essència del que ens relliga com a comunitat. És com l’aire que respires, que et fa sentir viu, que desperta emocions i genera idees, que t’ajuda a traduir el que veus al teu voltant en relació a la comunitat on vius: un llibre, una cançó, un projecte educatiu, un sistema de biblioteques, uns valors compartits, un passat comú, tantes coses que identifiquem si mirem al nostre voltant… tossudament presents.

Distància de seguretat entre butaques en un teatre berlinès.

La cultura és tossuda quan, inconformista, malda per esquivar els obstacles de les restriccions d’actuació i mobilitat a causa de la pandèmia, per inventar noves formes de fer les coses, i finançar-les, nous formats de cavalcades, nous escenaris de concerts, per facilitar suports als companys del sector que més ho necessiten. Però cal articular organitzacions i posar a disposició recursos públics que no obliguin a accions heroiques individuals i condemnes de precarietat estructural. El Cens d’Artistes ens pot ajudar a tenir la fotografia d’on som, un tràmit necessari, però no suficient, esclar, per poder desenvolupar, des de totes les administracions, el conjunt de mesures que s'apleguen sota el nom d'Estatut de l’Artista. La declaració de la cultura com a bé essencial també és un tràmit, un desideràtum que esperem que es tradueixi en l’aixecament de restriccions d’obertura a les llibreries, per exemple. Tossuts nosaltres en demanar-ho i potser tossuts alguns altres en denegar-ho.

La tossuderia també és no escoltar l’altre per por a canviar opinió. No gosar travessar el mirall d'Alícia per mirar què hi ha a l'altra banda. Perquè no hi ha una única manera de veure les coses i el costat correcte de la història està molt disputat. Cada cop fujo més d’afirmacions categòriques, perquè la sensació de seguretat no la transmet la contundència d’una afirmació sinó la capacitat de comunicar-la amb veracitat i de deixar sempre una porta oberta a l'altre. Potser algú ja m’ha llegit una de les meves frases favorites de l’escriptora Anna Murià: “L’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta”.

La tossuderia beu molt d'eufemismes per sobreviure, com les mil excuses que sovint ens hem de sentir dir: el polític que dimiteix dient que no ha fet res mal fet però que plega per protegir la imatge de la institució, el que fica la pota però que demana disculpes amb la boca petita a qui s’hagi pogut ofendre. La desfilada d’excuses dels que s’han vacunat quan encara no els tocava és antològica. Ara bé, retreure unes paraules o uns errors fins a l’infinit també és tossuderia si no et permet avançar i bloqueja l’acord. Els dos mesos que separen el 3 de novembre del 7 de gener, quan per primer cop Donald Trump va mig acceptar la derrota, són un clar exemple de tossuderia i també una tapadora magnífica d'interessos particulars, res a veure amb un aspecte caracterial de la personalitat, sabem que era una manera de desviar l’atenció i guanyar temps per a l’inevitable.

Donald Trump a la Casa Blanca.

Però sí, d’acord, la tossuderia també pot ser una actitud. Es pot ser "tossudament feliç", si malgrat les dificultats que trobes pel camí ets capaç d'encarar-les des d'aquesta actitud. Ja fa gairebé un any que enyorem abraçades però seguim tossudament aferrats als nostres. I si no pot ser en persona ho fem amb missatges, telèfons i pantalles, o llançant missatges a les xarxes buscant consol o companyia. La tossuderia dels sanitaris els deu haver fet resistents a tant d’esforç enfrontant-se al desconegut, al virus de la por, a quedar-se sense aire. Per això ens aferrem nosaltres també a la seva abraçada després d’haver aconseguit salvar una vida.

Es diu que la naturalesa és tossuda quan ens convé, quan no es deixa emmotllar al nostre parasitisme. Ja sé que és una manera de parlar, però més tossuts som nosaltres que ens creiem superiors, quan ens arroguem el dret de no respectar-la, de no fer-la habitable per a tothom. 

A cops de tossuderia els entusiastes ens poden fer grans. A cops de tossuderia els retrògrades ens empetiteixen. Només cal decidir què volem fer-ne, de la tossuderia.

Núria Iceta és editora de L'Avenç

stats