El corsari de Mataró
Ava Gardner, l'estrella de Hollywood, va tenir una necessitat de camí d'un rodatge a la Costa Brava i va fer aturar el cotxe a Mataró. Va entrar al Bar Mercader i va demanar d'anar al lavabo. Al cap de poca estona, el poble n'anava ple i l'enllustrador de sabates i altres amics agosarats van córrer a veure la tassa on s'havia assegut l'actriu de les cames perfectes. Ahir va sortir a la venda El nét del pirata, les memòries d'infantesa i joventut de Manuel Cuyàs, que es llegeixen amb tres esgarrapades i que expliquen anècdotes que tenen sempre un mateix epicentre: la Rambla de Mataró. Allà va néixer i ha viscut tota la vida aquest periodista, que, al primer capítol, desvela si és nét, o no, d'un tal Antoni Cuyàs Sempere, el corsari mataroní que es va fer ric saquejant les naus del Mar del Plata abans de tornar cap al Maresme.
Després d'haver redactat els tres volums de les memòries de Jordi Pujol, ja tocava que llegíssim un Manuel Cuyàs amb la seva pròpia veu. De fet, el parèntesi en què l'autor explica com coneix Pujol i com l'expresident li encarrega que escriguin les memòries a quatre mans és un dels moments més divertits del llibre. Manuel Cuyàs, un periodista dels que observen, expliquen i suquen pa en els detalls, se suma a una literatura que en els últims anys han conreat, amb èxit, dos altres periodistes que també han deixat la primera línia de l'ofici com Rafael Nadal i Lluís Foix. Més enllà de ser tres descriptors privilegiats, dels que marquen la diferència en l'adjectivació, la gràcia d'aquestes vivències personals, siguin de Girona, de la vall del Corb o del Maresme, és que permeten que molts lectors s'hi identifiquin, ja sigui per edat o per localització. M'agrada agafar un llibre i trobar-m'hi històries a mig camí entre la memòria, el costumisme i el donar fe d'un lloc i d'un moment.
"Y se llama Montserrat"
Jo sóc, ho confesso, un dels que durant més d'una dècada se'n van anar cada nit a dormir amb El Butano. Els fidels de José María García érem capaços d'endevinar-li cadascuna de les frases fetes que deixaria anar fins i tot abans que les digués. En els anys que el periodista feia més sang amb el Barça acostumava a emprar una crossa expressiva perquè cap oient no pogués pensar que ell tenia un prejudici cap al nostre club. I ara! Després de fer la gran estripada sempre afegia… " Y que conste que mi mujer es catalana y se llama Montserrat ". Ja està tot dit. Amb aquest doble visat pots dir el nom del porc a qui sigui, que si la dona es diu Montserrat tu quedes lliure de pecat.
En l'última setmana hem tingut dos exemples més del cèlebre " mi mujer es catalana ". Esperanza Aguirre, l'expresidenta de la Comunitat de Madrid que encara no sabem per què va dimitir, va ser entrevistada a Els matins de TV3 i, per curar-se en salut del que pogués ser, ens va advertir que ens estimava molt als catalans perquè els seus besavis eren farmacèutics empordanesos. També el ministre Wert, que per les seves obres ja es veu com estima Catalunya, creu que es fica la gent a la butxaca perquè sap parlar la nostra llengua. Fa quatre dies Isona Passola revelava que la carta de Wert per dir que no vindria a la gala dels premis Gaudí l'havia redactada en català. En podem tirar un bon tros a l'olla. Ramón Mendoza també li recitava Verdaguer a Susanna Griso a TV3 i després saltironejava a Barajas al crit de " es polaco el que no bote ". José María Aznar també deia que llegia Josep Maria Gironella (a banda de vanar-se de parlar en català en cercles no gaire amplis) i tots sabem de quin peu calça. Se'ns en fot d'on siguin els avis i els cromosomes. Ens estimaríem més un sol gest, en la llengua que fos, i que no es pensessin que som imbècils.