Coses a celebrar

Aquest dissabte, l’editorial d’aquest diari ens proposa celebrar Rosalía. Jo la celebro convençut. Convençut vol dir que, abans, me n’he hagut de convèncer, a repel del meu instint primari. Hi ha arguments a carretades. En primer terme, la justícia: l’èxit de Rosalía és un premi al talent, a l’esforç i a l’audàcia. I després ve la resta: que una noia d’aquí, formada musicalment a Barcelona, esdevingui una estrella mundial és una bona notícia. Que inclogui el català en el seu repertori permet que la nostra llengua, petita i maltractada, agafi volada universal, encara que sigui de forma fugaç. No ens passa cada dia i, per descomptat no passa a les altres llengües minoritzades. I encara que no fos així, seríem rucs de prendre’ns-ho d’una altra manera: Catalunya s’ha fet a còpia d'incorporar, no d’expulsar. Incorporar no vol dir adulterar-se, sinó celebrar que allò que considerem propi combini bé amb un producte global. Que hi hagi traces de Rusalia (que és com es pronuncia el seu nom) dins del producte Rosalía.

Admeto que per acostar-me a l’univers de Rosalía sense prejudicis vaig haver de fer un llarg viatge perquè jo, per edat, he mamat flamenc per decret, perquè era la banda sonora del franquisme. Quan va aparèixer Motomami encara em va costar més ficar-m’hi. Vaig pensar: aquesta noia s’ha disfressat de llatina, se’ns ha venut a la moda funesta del reggaeton i la sexualització més vulgar. I ara, amb aquest disc que reivindica l’espiritualitat pop, també arrufo el nas perquè els boomers vam haver d’aguantar la tutela de les sotanes i tota la hipocresia vaticana, i quan em parlen de misticisme, encara que sigui amb un embolcall tan bonic, penso en sectes i en falsos profetes.

Però bé, comptat i debatut, he fet el que tocava, que és escoltar Lux de la primera cançó a l’última, i sense entendre-hi gaire de música diria que estem davant d’una obra emocionant, arriscada i inspirada, amb molta feina al darrere, uns textos desiguals, i una curiositat infinita que diu molt de l'autora i de la volada del seu horitzó creatiu.

I esclar que penso, amb recança: que bé que ens aniria que Rosalía fes una obra magna en català, que engrandís el nostre llegat cultural i el posés al servei de la humanitat sencera. Que bonic seria que s’adonés de l’enorme favor que podria fer a una llengua tan castigada i assetjada. Però després m’arronso d’espatlles i penso que Rosalía no és Joana d’Arc, ni tan sols Maria del Mar Bonet, i que, total, els ABBA es van fer cèlebres cantant en anglès tot i ser suecs. I com a bon català pacto amb la realitat i dono per bo que ha volgut cantar almenys una cançó en la seva llengua, sabent que en el panorama internacional això no li suma, i en el món hispà més aviat li resta. I, per tant, la celebro. De tot cor. I li desitjo més èxits, i li proposo (potser li hauria de resar?) que ens ajudi a fer de Catalunya un viver de nous talents musicals.

Però per acabar de fer justícia, després de celebrar Rosalía celebro encara més els artistes que fan del català un vehicle de cultura i de festa. Alguns d’ells són artistassos com Rosalía però no poden demostrar-ho perquè el sistema (la indústria, la premsa, Espanya) els ignora com si fossin una nosa o, al contrari, una amenaça. Els músics, escriptors, actors que han optat per treballar en la seva llengua contra tot i contra tothom, havent-se de sentir a dir “provincians” o “nacionalistes”. Els celebro i els torno a celebrar, amb un extra de passió, perquè ho necessiten molt més que Rosalía, cosa que estic segur que ella entén perfectament.

No tothom ho entendrà
I ella no ho espera.
Pensen que és el final
però tot just comença.

Fragment de Divinize, del disc Lux de Rosalía.