Ignoro què és el que esperava l’opinió pública d’una bomba de rellotgeria com la que s’ha instal·lat a Rússia d’ençà de l’accés al poder de Vladímir Putin. És a dir, des del moment en què les reformes democràtiques es van aturar i tots vam quedar tan tranquils. Les expressions de sorpresa actuals només poden provenir d’ignorants o de malintencionats -per cert, mai se sap quins són pitjors.
He insistit en altres articles sobre la inconveniència d’haver substituït un món unipolar democràtic per un de multipolar autocràtic. Sempre m’ha semblat irracional donar la mateixa consideració al governant d’una dictadura -o pseudodemocràcia- que al dignatari d’un país veritablement lliure. Però la societat occidental (sobretot l’europea) ha forçat els governants a mostrar-se especialment semisecs en aquest sentit. Per això els antics països comunistes compten amb l’aixopluc d’un progressisme europeu que, a desgrat d’estar passat de moda i de no comptar amb el suport de les generacions joves, encara pinta massa a l’hora de mobilitzar el carrer. Un exdirigent de la policia repressora d’un règim feixista no hauria estat tolerat com a president d’una pretesa democràcia -intolerància que em semblaria adequada-. En canvi el senyor Putin, malgrat ser qui va ser, no ha aixecat protestes.
El fet de fons, el que realment preocupa, és la feblesa amb què les democràcies estan encarant els reptes que se’ls plantegen. És cert que la Guerra de l’Iraq i la crisi han produït un mal irreparable a la democràcia -un mal que ens hem provocat des de dins-. La sensació que democràcia, caos i favoritisme signifiquen la mateixa cosa ha estat demolidora. Però hi ha altres aspectes que han ajudat a crear una imatge difuminada. D’una banda, com ja he dit, l’homologació de règims autoritaris. No es pot considerar requeriment suficient permetre que la gent vagi a votar cada quatre anys. Una veritable democràcia ha de poder construir una societat capaç de fer fora els que manen sense contemplacions i sense cap entrebanc. I aquest fet requereix la fiable separació de poders -una justícia independent i eficaç- i, fonamental, una premsa lliure. Sense aquestes dues crosses la democràcia no existeix. Alguns pretendran saltar amb anècdotes fàcils sobre la feble democràcia espanyola. Deixem-nos de frivolitats. Jo sóc el primer que critico les praxis democràtiques de casa nostra, que podrien ser millors, sens dubte. Però aquí un jutge pot imputar la filla del cap de l’estat. I no consta que cap govern pugui censurar cap informació. Però bé, la realitat final és que les veritables democràcies hem estat tèbies a l’hora d’acceptar nous convidats a taula -les reunions del G-8, de les quals ara s’ha fet necessari excloure Rússia, en són un exemple clar-. I l’opinió pública n’és la principal responsable.
Però hi ha un altre perill. S’ha creat la imatge, s’ha propagat el missatge, que les democràcies són intrínsecament ineficaces per la manera que tenen de prendre les decisions. Estats com Rússia o la Xina presenten la democràcia com un sistema decadent i caduc. Què pot pensar un país que de debò aspira a homologar-se com a veritable democràcia (per exemple, Tunísia), quan veu que Putin s’annexiona Crimea i les democràcies occidentals encara discuteixen com el sancionaran? Quin missatge llancem quan la Xina construeix milers de quilòmetres de via de tren mentre aquí, a Europa, encara estem amb la collonada dels corredors mediterrani versus central? ¿O quan l’administració federal dels Estats Units queda paralitzada perquè els dos partits majoritaris no es posen d’acord? Molts països que s’emmirallaven en Europa, o en els Estats Units, i que havien assumit que calen reformes profundes per esdevenir una veritable democràcia, ara potser s’ho repensaran. Per què no quedar-se a mig camí? Per què no fer com la Xina? O, per als més liberals, com Turquia? Per què, en resum, no procurar el benestar material de la població dotant-la d’una pseudollibertat i aparcar les llibertats reals per a un altre dia? Quins avantatges comporta una forma de govern completament democràtica versus una de pseudodemocràcia?
La resposta l’hauríem de tenir clara. Només els que hem viscut en dictadura i després en completa democràcia coneixem l’enorme, la monumental diferència. Si la Transició ha estat admirada és perquè és molt més difícil instaurar una democràcia que no pas fer fora una dictadura -les Primaveres Àrabs ens ho recorden permanentment-. Cal que siguem coherents i que tots tinguem clar a quin bàndol militem. La manca de convenciment és símbol de feblesa. I en democràcia això és fatal.