Crims de guerra d'avui i d'ahir
Aquest mes es commemora el 30è aniversari de la massacre més mortífera perpetrada a Europa des de la Segona Guerra Mundial, quan les forces serbobosnianes comandades pel general Ratko Mladic van envair una zona protegida teòricament per les Nacions Unides. Poc després van executar més de 8.000 musulmans bosnians, tots ells homes i nens.
La magnitud i l’audàcia d’aquesta matança van commocionar el món i va donar lloc a diversos judicis internacionals, gràcies als quals va ser una de les rares ocasions en què s’ha jutjat un genocidi després de l’Holocaust. El Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia va acusar i detenir 161 persones. Els condemnats van ser uns 90, entre els quals hi havia Ratko Mladic i el líder polític serbobosnià Radovan Karadzic, acusats de diversos crims, com ara el genocidi de Srebrenica.
Els processos judicials van representar un paper molt important: van castigar i marginar aquests líders, van individualitzar la culpa en lloc de tractar-la com una culpa col·lectiva, van reafirmar l’estat de dret i van retre homenatge a les víctimes.
Però Srebrenica també il·lustra les limitacions de la llei, sobretot quan les societats no reconeixen plenament les atrocitats d’aquesta mena i no extirpen l’odi que les causa. I se’n pot treure una lliçó per a altres possibles processos judicials aplicables a conflictes més recents i encara actius, des de Gaza fins a la regió oriental de la República Democràtica del Congo.
Negar el genocidi de Srebrenica és avui dia la vergonyosa política habitual de la República Sèrbia de Bòsnia (o República Srpska), la part de Bòsnia i Hercegovina de majoria sèrbia on va tenir lloc la matança. Hi ha qui enalteix públicament criminals de guerra condemnats. Fa poc el currículum d’història de primària presentava Mladic i Karadzic com a herois i ometia el fet que van ser condemnats. A la veïna Sèrbia, el president Aleksandar Vucic rebutja també el terme genocidi, tot i les condemnes del tribunal internacional i una sentència paral·lela de la Cort Internacional de Justícia.
Les veus més potents en defensa de la veritat són les de les Mares de Srebrenica. Aquestes dones, moltes de les quals van perdre tota la família en la massacre, exigeixen des de fa dècades una explicació exhaustiva de tot el que va passar. Encara esperen que la societat –i els veïns– reconeguin el que van fer als seus éssers estimats. Són objecte d’assetjament i amenaces i n’hi ha que encara no han pogut enterrar els seus morts.
Ruanda és un altre cas especialment perillós de negativa a reconèixer els abusos. El Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, com el seu homòleg iugoslau, va ser un èxit rotund. Va processar els autors del genocidi de tutsis perpetrat el 1994 per forces liderades per extremistes hutus, i va condemnar i sentenciar més de seixanta persones, entre les quals hi havia l’ex primer ministre Jean Kambanda i Théoneste Bagosora, coronel de l’exèrcit i cervell del genocidi.
Però el tribunal no va processar per les seves atrocitats els membres del Front Patriòtic Ruandès, el grup rebel que va posar fi al genocidi i va assumir el poder. Sota el comandament de Paul Kagame –que després va esdevenir president de Ruanda, un càrrec que encara ocupa–, el Front va executar, segons algunes fonts, unes 30.000 persones quan aturava el genocidi i també en el període posterior.
Kagame va oposar resistència al tribunal internacional, que intentava processar les forces ruandeses per aquest assassinat en massa, i va arribar fins i tot a amenaçar amb no cooperar en els processos per genocidi. A Ruanda, parlar d’aquestes atrocitats –i, de fet, qualsevol crítica pública al govern dictatorial de Kagame– pot portar directament a la presó.
Encoratjat per aquesta impunitat, Kagame presideix un estat policial i de tant en tant envaeix la regió oriental de la veïna República Democràtica del Congo per explotar-ne les riqueses minerals. La Cort Penal Internacional ha obert una investigació sobre les últimes atrocitats perpetrades al Congo, però de moment no ha imputat cap polític ruandès.
A Gaza, les forces israelianes són acusades de crims de guerra sistemàtics i de genocidi. La Cort Internacional de Justícia ha dictat mesures provisionals per impedir el genocidi, i la Cort Penal Internacional ha acusat el primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’exministre de Defensa Yoav Gallant de privar deliberadament d’aliments i recursos els civils palestins.
Tot i això, la resposta del govern israelià ha sigut el menyspreu, ignorant les ordres de la Cort Internacional de Justícia i atacant la Cort Penal Internacional amb l’absurda acusació d’“antisemita”. El president Trump ha contribuït a aquesta anarquia imposant com a represàlia unes sancions indignants al fiscal de la Cort Penal Internacional que va presentar els càrrecs contra els polítics israelians, i també a diversos jutges. Tot plegat reforça la impunitat davant de grans atrocitats i és, a més, un obstacle per a la perspectiva d’una pau duradora entre Israel i Palestina.
Els primers exemples de justícia internacional, com els tribunals de Nuremberg i Tòquio que van jutjar les atrocitats comeses per alemanys i japonesos durant la Segona Guerra Mundial, il·lustren la complexitat que comporta l’enjudiciament de crims de guerra. Per bé que tots dos processos van ser força selectius –es va fer cas omís dels crims de guerra de les forces aliades victorioses, la desnazificació es va veure limitada per la competència de la Guerra Freda, i es va ometre deliberadament el paper de l’emperador Hirohito en la guerra–, van establir un important precedent en matèria de rendició de comptes.
Amb tot i amb això, Alemanya i el Japó van reaccionar d’una manera molt diferent. El govern alemany va acabar reconeixent el seu paper a l’Holocaust. Un monument als sis milions de víctimes jueves ocupa un lloc destacat al centre de Berlín. Cada any se celebra el Dia de la Commemoració de l’Holocaust. En canvi, el Japó ha amagat gran part dels seus crims sota l'estora. Polítics destacats visiten periòdicament el santuari de Yasukuni, que honra la memòria dels japonesos morts en un conflicte bèl·lic, entre els quals hi ha alguns dels pitjors criminals de guerra. El Japó ha reconegut a contracor i només en part l’esclavitud sexual que va imposar a dones de tot Àsia durant l’ocupació: les conegudes amb l’eufemisme de “dones de consol”.
És possible que aquesta diferència en la reacció hagi influït en el paper internacional que actualment representen el govern alemany i el japonès. Alemanya s’ha erigit en una veu destacada en la defensa dels drets humans a Europa i el món. El Japó, en canvi, ha sigut un exemple de reticència, sobretot pel que fa a plantar cara als veïns repressius de la regió, com ara la Xina, Cambodja i Myanmar.
Ara que el món s’uneix per honrar la memòria de les víctimes de Srebrenica, encara està pendent el reconeixement sincer per part de les autoritats que es va cometre un genocidi. Per bé que Sèrbia i la República Srpska hagin demanat disculpes durant aquests anys, cap de les dues ha acceptat la sentència del tribunal, i totes dues continuen enaltint, encara trenta anys després, els criminals de guerra i negant el genocidi. Srebrenica hauria d’haver sigut un model d’assumpció de responsabilitats després del genocidi. En canvi, serveix com a estudi de cas per veure com, si no hi ha un reconeixement oficial i social, la veritat legal pot contribuir a consolidar el nacionalisme excloent.
A més de buscar la justícia, els països i les organitzacions internacionals han de pressionar els dirigents estatals i polítics perquè reconeguin els crims perpetrats pels seus governs. Han de promoure la difusió sistèmica de la veritat a través de l’educació i la memòria històrica, oferint disculpes públiques, reformant els currículums escolars, retirant monuments als criminals de guerra i impulsant uns actes commemoratius carregats de sentit. Necessitem aquestes mesures polítiques per impedir que els autors dels crims reescriguin el relat; així la justícia podrà arrelar i aplanarà el camí cap a unes societats respectuoses amb els drets humans.
Copyright The New York Times