De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicitat (1-XI-1922) com a enviat especial a Itàlia. Feia dos dies que l’agència Havas havia distribuït un despatx que deia: “El rei [Víctor Manuel III] ha pregat a Mussolini que formi ministeri i aquest ho ha acceptat”. En el govern encapçalat per Mussolini ara fa cent anys només hi havia feixistes. En aquells moments, Pla –com J.V. Foix i altres intel·lectuals catalans– no era crític amb el feixisme italià, si més no fins a l’assassinat el 1924 del líder del Partit Socialista, Giacomo Matteotti [Fratta Polesine, Vènet, 1885 - Roma, 1924].
Poques hores després de la concentració feixista de Nàpols, la lira, a la Borsa, perdia, relativament a la pesseta, vint punts. Donada la coneguda perspectiva dels països de moneda depreciadíssima, a Itàlia se segueixen les oscil·lacions de la Borsa amb un interès quasi angoixós. Aquest estat d’ànsia per un cantó i per l’altre les possibilitats que comporta el discurs de Benito Mussolini [Predappio, Emília Romanya, 1883 - Giulino, Llombardia, 1945] referents a l’entrada del feixisme en la legalitat, han obert la crisi. [...] Com que l’entusiasme i la disciplina en els països llatins només es manté posant a l’horitzó últim la nuvolada daurada d’uns equívocs, el feixisme hores després d’haver reclamat la més alta situació del país, parla amb una virulència que deixa aigualida la virulència de Daudet [el periodista monàrquic francès Léon Daudet (1867-1942)], i la forma de patriotisme que representa és simplement anàrquica i antilegalitària. Sembla, per altra part, desproporcionat mantenir un enorme problema d’ordre públic amb la complicitat de seixanta o setanta mil homes armats i de quatre-cents mil “triaris” o feixistes civils per mantenir en definitiva el mateix Estat democràtic, parlamentari i burocratitzat. El noranta per cent d’escrits de Mussolini estan destinats a rebatre les constatacions de Marx sobre la lluita de classes i a substituir l’oposició del capital i del treball pel principi de la cooperació nacional i patriòtica. D’això en diem reformisme i reformisme apagat. En aquest sentit el sindicalisme feixista, com el sindicalisme que a França predica Valois [l’anarcosindicalista i després feixista francès Georges Valois (1878-1945)], no és més que la manifestació més finament realista i conservadora que pot presentar el nacionalisme capitalista. Per aquest cantó, doncs, el feixisme no pot presentar cap solució més radical a qualsevol de les predicades pel Partit Popular. Queda, del conjunt de virtuts del feixisme, la duresa de lèxic, que podria comportar una duresa de caràcter. És a dir: un Govern Mussolini o un Govern amb col·laboració feixista podria intentar una política d’economies, una netejada de buròcrates i de paràsits, un estroncament brusc del corrent de retòrica que enfarfega el país. En aquest sentit el feixisme és encara una gran esperança.