Visca el sistema 04/12/2022

Cs cerca un manual de supervivència

2 min

El proper dia 21 farà cinc anys que Ciutadans va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, les del 155, amb Inés Arrimadas com a candidata a la presidència de la Generalitat. “Inés, presidenta”, proclamaven les portades dels diaris constitucionals, fins i tot en jornada de reflexió. No ho va ser, gràcies als magres resultats obtinguts pel PP i al fet que Vox encara era un grup extraparlamentari: com que en aquests dos altres partits de dreta ultranacionalista s'acabaven les opcions de Ciutadans per formar aliances de govern, no hi va haver manera de sumar majoria que fes Inés presidenta. Encara avui hi ha qui juga al gènere del what if? amb aquesta possibilitat, i fins i tot hi ha independentistes convençuts que hauria estat la millor opció, perquè això hauria evitat la desmobilització indepe que va seguir a la proclamació fallida de la República del 27 d'octubre.

Sigui com sigui, cinc anys després Ciutadans es troba sumit en una llarga agonia que va començar el 10 de novembre de 2019, a les eleccions generals (repetides de les del 28 d'abril anterior, perquè Pedro Sánchez i el PSOE s'haurien estimat molt més tenir Ciutadans de socis de govern, precisament, que no pas Podem: era quan Sánchez va arribar a dir que la idea de ser president d'un govern amb ministres de Podem li llevava la son) en què va passar de 57 diputats al Congrés a 10, o dit d'una altra manera, una pèrdua de dos milions i mig de vots. Tan severa debacle electoral significava tan sols una recomposició del panorama del que en el llenguatge polític madrileny se sol anomenar centro reformista, mentre que en altres latituds on hi toquen més l'aire i la llum del sol, i en què la democràcia està més consolidada, es coneix més aviat com a dreta extrema i extrema dreta. Pot semblar un joc de paraules, però no és només això: la diferència (petita, certament, però existent) entre dreta extrema i extrema dreta correspon a la distància que podem percebre entre el PP i Vox.

Fa tres anys, per tant, que Ciutadans s'esllangueix i es passeja per la política catalana i espanyola brandant lànguidament la llarga cua i topant de cap en una i altra soca, però es resisteix a desaparèixer. Aspira a ser una crossa que puguin necessitar PP i Vox, i eventualment el PSOE, en votacions i coses, i poder anar fent la viu-viu com a mercenaris parlamentaris. Això és el que ve a dir Carlos Carrizosa en les seves entrevistes, tan penoses ara com sempre. Ciutadans cerca el seu propi Manual de resistència, com el que es va fer escriure Pedro Sánchez en el seu moment i que Arrimadas sovint ha citat malament, a posta, com a Manual de supervivència. El llibre, tot sigui dit, era un bunyolet, però a Sánchez li ha funcionat: dels líders joves que en un determinat moment varen coincidir a la dreta i esquerra espanyoles (Rivera, Casado, Iglesias i el mateix Sánchez) només ell ha quedat dempeus. L'únic sentit actual de l'existència de Ciutadans és que Sánchez no sobrevisqui també a Arrimadas. Bé, i a Carrizosa.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats