Qui ens cuidarà: humans o robots?
El desequilibri demogràfic transitori provocat per la caiguda de la natalitat combinat amb l’allargament de la vida, un tret més permanent, porten a un envelliment pronunciat de les poblacions europees. Un fet que està convertint la provisió de les cures a la gent gran en un problema crític.
El paper de les màquines (robots) en les cures és objecte d’un debat intens. La tecnologia és beneficiosa si complementa els cuidadors humans: estalvia esforç, monitoritza la persona cuidada i facilita un control global de qualitat. Però els robots també poden substituir els cuidadors i llavors el benefici no és tan clar. La persona cuidada perd contacte humà i l’humà perd la feina.
L’evolució del mix humà-robot dependrà de tres factors econòmics: la intensitat del desig dels receptors de les cures per rebre-les d’humans, el cost de proveir el servei amb diferents combinacions d'humans i robots, i el nivell general de prosperitat econòmica. Són factors que interactuen de maneres variades. Descric dos escenaris. La realitat serà mixta i a l’eix temporal hi pot predominar l'un o l'altre en graus diferents.
Escenari amb prosperitat limitada. És el del present. La substitució d'humans per màquines es veu impulsada, des del mercat i la regulació pública (salari mínim, per exemple), per un fenomen en principi molt positiu: el creixement econòmic comporta el creixement dels salaris, fins i tot dels treballadors amb menys formació. En canvi, el cost del servei de les màquines tendeix a baixar, ja que els increments de productivitat que permeten poden ser espectaculars. El resultat és l’esperat: substitució de persones per màquines, en un grau que depèn del diferencial de cost i de les prioritats individuals –expressades individualment o col·lectivament– però que en qualsevol cas és gran. La ràtio de personal de cura sobre receptors baixa. El procés de substitució reforça la tendència. Per gestionar un entorn robotitzat els responsables de les cures han de ser treballadors qualificats i compensats en correspondència. Per tant: menys treballadors fent cures però més ben pagats.
Un incís sobre els robots humanoides. Els robots són màquines que han d’executar amb eficiència la feina encomanada. Si només fos això, el seu aspecte no seria humà. Per exemple, utilitzarien rodes, encara que l’evolució ens les hagi negades als humans. La carrera tecnològica per crear robots que caminen, corren i canten com els humans té una lògica estrictament d'exhibició i competició tecnològica. Es fa perquè és difícil de fer i així el primer que ho fa rep reputació, possiblement monetitzable. Una altra cosa és que als humans ens agradi que els objectes amb què ens relacionem tinguin formes que ens són amables. El bon disseny d’objectes –una indústria amb tradició a Catalunya– és important. Per tant, és possible que l’aspecte dels robots sigui més humà del que és tècnicament necessari. Dit això, expresso un neguit: la substitució d’humans per robots inclourà inevitablement assistents digitals (estil Siri, Alexia, etc.). Una humanització extrema d’aquests assistents tampoc és necessària i, en aquest cas, pot ser perillosa. Han de parlar com una persona, però no haurien de fingir el que no són fent-ho a la perfecció.
Escenari amb prosperitat abundosa i sostenible. Si, com hauria de ser el cas, el factor de prosperitat econòmica implica un augment important i continuat de la renda real de les persones, aquestes disposaran de més recursos que, si volen, podran dedicar a sostenir unes cures amb generosa presència directa de proveïdors humans ben retribuïts. Un filó d’ocupació que aniria molt bé en un món on l’automatització és a la base dels increments de productivitat que fan possible la prosperitat, però que també és causa de pèrdua de llocs de treball. La qüestió és, doncs: ¿a mesura que la nostra renda augmenti, els humans dedicarem –per via de mercat o per via política– proporcionalment més recursos a unes cures amb presència important de cuidadors humans? Tinc la convicció, o potser només l’esperança, que serà així. La natura humana és essencialment social i crec que en un estat de prosperitat dedicarem recursos a assegurar el component social de les cures.
Ara bé: la prosperitat no cau del cel. O impulsem sense reserves una política de creixement (verd) o la gent gran haurà de dependre dels robots més enllà del punt on aquests milloren el treball humà. Ho hauran de fer per substituir treball, una pèrdua en termes de contacte humà. Cuidats però sols.