Estat d’emergència democràtica
Hem arribat al clímax, a l’orgasme col·lectiu del desastre total. Després de setmanes, mesos i anys de notícies sobre casos successius i respectius que afectaven els dos grans partits espanyols, hem assolit el cim de l’escàndol amb la publicació de l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, l'UCO, sobre les comissions presumptament rebudes i compartides pel magnífic trio Koldo-Ábalos-Cerdán.
Els mitjans competeixen en la difusió de correus i àudios –casualment gravats i casualment fets servir sense vergonya– d’una vulgaritat i grolleria que només fan que augmentar el sentiment general de vergonya democràtica de la ciutadania. Aquests són els que dirigeixen el país? Així són els que manen i controlen les grans forces polítiques de l’Estat? Així és l’actual socialisme espanyol (i català) pretesament progressista i explícitament compromès amb la “regeneració” del nostre degradat i obsolet sistema democràtic?
Pagar comissions a polítics o funcionaris és la manera habitual de funcionar de les grans empreses adjudicatàries d’obra pública a Espanya i/o a Catalunya? L’import dels suborns sistemàtics ja és un més dels que s’han d’incloure en l’escandall de costos de les obres públiques? Per què les notícies parlen només dels corruptes i mai dels corruptors? La Comissió del Mercat i la Competència pensa intervenir en l’evident oligopoli de les grans empreses que, per la via de la corrupció, es reparteixen el suculent mercat de l’obra pública pagada des dels diversos pressupostos?
Bé, com que els catalans tenim memòria i experiència, tot això ja ens ho sabem. Encara són obertes les diverses causes que, sota la marca genèrica del “3%”, tracten el fenomen quasi idèntic a l’actual espanyol dels sobrecostos, comissions, finançament irregular, etc. del gran partit de la dreta nacionalista catalana. Ho hem vist també amb les Gürtel, Púnica, Kitchen i tants i tants altres casos de corrupció protagonitzats pel PP, amb finançament irregular, frau a l’administració, malversació, blanqueig, tràfic d’influències i una llarga llista de delictes més. Queda per esbrinar si l’actual cas del socialisme és, com algú pretén, estrictament personal o si, com molts altres podem presumir raonablement, som davant d’un comportament sistèmic, orgànic, col·lectiu.
El que queda clar és que la dura competència entre els uns i els altres per conquerir el nivell més alt de corrupció política està imprimint caràcter d’horror al funcionament d’un estat presumptament europeu i democràtic. Però tot això, en el fons, no és més que la part que supura.
El judici conclusiu sobre l’estat de salut de la democràcia espanyola està tancat i sentenciat: “tots els polítics són iguals”, “la democràcia no funciona”, “paguem impostos perquè s’ho quedin tot aquests lladres”… De la mateixa manera que tothom sap que, segons com reaccionem uns i altres, els únics i directes beneficiaris polítics de tot plegat podrien ser les forces de l’extrema dreta espanyola i catalana.
S’ha declarat l’estat d’emergència democràtica. Per sortir-ne el país ha de triar entre la via obscurantista (“¡Ayuso y cierra España!”) i la via republicana de l’equitat i l’honestedat. Ara tot depèn de la reacció del mateix PSOE i de la de les forces que li van donar suport per formar govern fa ja dos anys.
Diguem-ho clar, amb tot el que hem conegut en les últimes setmanes, Pedro Sánchez ha posat a zero el comptador de la investidura. L’argument de la por a PP i Vox ja no és suficient per compensar el cost de la presumpta corrupció d’un socialisme pseudoprogressista. Un socialisme també incapaç de mantenir una mínima coherència amb la retòrica de la famosa “regeneració democràtica”, sempre pendent però mai present en l’agenda real.
La qüestió, doncs, és com, des d’una perspectiva catalana i progressista, podem definir una nova agenda política per a la governació de l’Estat. Una agenda, esclar, que ofereixi credibilitat i prou garanties per ser duta a terme en els pròxims dos anys de legislatura. Una agenda que inclogui mesures de genuïna transformació del sistema democràtic, incloent-hi les lleis electorals i de finançament de partits. A més, naturalment, de l’efectiu compliment dels compromisos vigents però mai complerts en l’àmbit de la relació entre Catalunya i l’Estat.
Les vies obertes per acordar aquesta nova agenda poden ser diverses en la seva formalització, mentre i en tant que ofereixin concreció i garantia d’aplicació. Som davant d’una moció de confiança de facto, amb plasmació parlamentària o sense. Amb nova legislació, segur. Amb nou govern, incloent-hi totes les forces que ara li donen suport parlamentari, per què no? Amb nous lideratges lliures de contaminació corruptora, també. Els demòcrates hem de ser veritablement implacables d’una vegada per totes, i al capdavant necessitem trobar aquells “que no són iguals”, que fan “que la democràcia funcioni” i que no s’han quedat ni es quedaran mai un sol euro públic. Que n’hi ha, i molts.