D'intrusos
Com si res no hagués passat. És la força que té el poder del costum, de l’“és que això sempre ho hem fet així”. Si el progrés sempre és costós, les transformacions socials i polítiques sempre troben una reacció més o menys forta i més o menys rància per evitar que la fotografia es mogui. És ben visible aquests dies la resistència al canvi, l’intent de tornar a la “normalitat”, a l’statu quo que es va trencar amb la sentència de l’Estatut, que ha portat més d’una dècada de tensió, frustracions, mobilització i enfrontaments.
Alguns mitjans i alguns polítics representants del que podríem anomenar l’establishment deixen en evidència la voluntat de tornar endarrere, a un país que ja no existeix. No es tracta de les elits en el sentit afrancesat del terme, que representen uns valors de superació i excel·lència, sinó dels habitants tradicionals del poder.
Per a alguns actors de la societat catalana i espanyola el túnel del temps és un passadís natural que els retrotrau a un món més còmode. El de les victòries del PP, la interlocució aduladora amb Aznar i Ayuso, la dòcil relació amb la monarquia i amb la gerontocràcia. Una Catalunya que va viure el seu millor dia amb els meravellosos Jocs Olímpics i que els enyora sense ser conscient que es van celebrar ja fa 30 anys.
Com si el temps passés en va, com si les estructures de poder no s’haguessin esquerdat, com si no s’haguessin incorporat dos milions de ciutadans a la nostra societat i com si noves generacions no tinguessin altres interessos, punts de vista, angoixes i somnis que els dels protagonistes dels anys vuitanta. A Espanya i Catalunya el relleu generacional és especialment traumàtic.
Els homes expliquen coses
Podríem dir que aquesta setmana ens ha explicat coses des del passat. Ens han explicat la veritat revelada a les noves generacions, i com no podia ser d’una altra manera, especialment a les dones. A aquelles intruses que gosen ficar-se en les coses d’homes, en les coses serioses. En les coses importants de la vida.
Era d’esperar que Feijóo mantingués la seva croada contra “els nous que estan asseguts al consell de ministres” i explori fins a l’últim moment la possibilitat d’obtenir el suport d’uns quants trànsfugues. Feijóo sap que si no hi ha una revolta interna entre les files socialistes, la setmana que ve perdrà el vot d’investidura. Una derrota que el deixarà dèbil i qüestionat dins del seu partit. En la campanya contra un front d’esquerres i nacionalment plural que pugui mantenir Sánchez a la Moncloa, el PP ha comptat amb el suport inestimable del PSOE de l’immobilisme. Felipe González ha parlat de “minories en extinció” i Alfonso Guerra ha intentat menystenir la credibilitat i l’autoritat política i intel·lectual de la vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, reduint-la a un estereotip.
Els dos dinosaures s’equivoquen. Precisament ells són la garantia de la supervivència del sobiranisme i precisament les dones van ser determinants per als resultats electorals de Pedro Sánchez. Entre els votants del PSOE, un 56,1% van ser dones i només un 43,9% van ser homes, 12 punts percentuals de diferència segons les dades del CIS. Per contra, el vot de l’extrema dreta és principalment masculí: un 66% dels votants de Vox van ser homes i només un 34% dones.
La deslleialtat de la vella guàrdia del PSOE representa un país que va perdent influència i que s’hi resisteix. A Espanya avui es poden parlar les diverses llengües, en el gest més útil des de la Transició per explicar que les llengües no es parlen per mortificar l’altre sinó com una senya natural d’identitat. Avui la justícia europea actua com un accelerador de canvis legislatius, com en el cas del delicte de sedició, i hi ha converses sobre l’amnistia amb els independentistes.
Les futbolistes coratjoses
La mateixa setmana de Guerra i la seva misogínia, les guanyadores de la Copa del Món de futbol han mantingut el pols amb la Federació i han definit amb precisió la situació en què es troben. Alexia Putellas ha fet diana quan ha afirmat: “No podem ser només futbolistes”. És exacte. Quantes dones voldrien ser només polítiques, músiques, perruqueres o arquitectes i es troben immerses en una batalla de gènere? En quin moment van decidir ser feministes? Probablement en el moment en què van tenir consciència d’elles mateixes i de la percepció dels altres. Quan s’adonen que les seves capacitats es menystenen i la seva veu no s’escolta.
Espanya i Catalunya estan en un moment de transformació i ja poden plegar els de la marca Espanya. El màrqueting no acompanya la realitat.