Contra la rebel·lió (de l’Estat)

Sorprèn que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal, sobretot, màxima generositat

“Mesurem les nostres paraules: la submissió no ha portat mai a la relaxació sinó a una més gran severitat. Com més gran és la por i el servilisme, a més s’han atrevit els poderosos, a més s’atreveixen i a més s’atreviran”

Jan Patočka

Al final, intempestivament i temps al temps, la rebel·lió de debò serà la de la raó d’estat contra la majoria democràtica catalana. Resultarà, al capdavall, que els qui estan soscavant l’estat de dret, prevaricant a consciència i malversant fons públics són els agents de l’excepció de l’aparell judicial i policial. I els qui els manen, perverteixen i teledirigeixen, esclar. Diuen, diuen, diuen que a les converses privades dels passadissos del búnquer del 78, en els angles cecs del femer repressiu del clavegueram estatal, Manuel Marchena i Pablo Llarena es reifiquen a si mateixos com “l’últim mur de contenció de la democràcia”. La temptació narcisista i salvapàtries, ja se sap: o nosaltres o el caos, un clàssic hispànic. Todos al suelo, quan l’últim pronunciament al segle XXI contra la raó democràtica de la llibertat política catalana va vestit amb maça grisa i toga negra.

Últim mur, certament, ho són. Però no pas de la democràcia, sinó de la sagrada i reaccionària unitat d’Espanya. Que no té res a veure amb cap principi democràtic sinó amb un nacionalisme d’estat cada cop més desbocat, verbalment més virulent i antijurídicament més inquisitorial. Condensat en la negació de l’altre, l’homogeneïtzació excloent i l’esclafadora piconadora del poder. No deixa de ser tragicòmic que, en nom de la llei, optin per saltar-se-la. Que en nom de la democràcia, la impedeixin. Que en nom de l’estat de dret, perpetrin l’abús continuat del seu contrari: el dret d’estat. Barcelona, corrandes de la postmodernitat, es pot bombardejar de moltes maneres. Dit sense cap banalització, avui es fractura amb ordres judicials, escorcolls impunes i detencions injustes que rebenten la sobirania política, no acaten els resultats electorals i segresten com a ostatges, en la macabra rifa repressiva, a qui els plagui. Xarop de canya i a bastons amb la pastanaga amb l’esperit antic del duc d’Ahumada.

D’infausta memòria en l’antologia del terror -d’estat-, es fa impossible oblidar la frase que va proferir l’exgeneral Enrique Rodríguez Galindo, cap fosc de la trama negra del museu dels horrors d’Intxaurrondo, durant un dels judicis del cas GAL: “ Con seis hombres de los míos reconquistábamos América Latina otra vez”. Estirp imperial, lògica de conquesta i diatribes criminals, malgrat que el sol ja es pongui allà on abans mai es ponia i consoli saber que tot imperi té sempre la seva fi. Però ara que aboquen tanta benzina al foc de la presó permanent revisable, eufemisme d’una cadena perpètua que ni la seva pròpia Constitució preveu, caldrà recordar que aquell general criminal benemèrit va ser condemnat a 80 anys de presó per l’assassinat en calç viva de Lasa i Zabala. A penes en va complir quatre. Com José Barrionuevo i Rafael Vera, en la condemna pel segrest de Segundo Marey: quan van entrar a presó ho feien teòricament per complir 10 anys de presó. En van complir 10, sí. Exactament 10 hores, no es pensin, ni una sola nit: 600 minuts de calvari penitenciari. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de fireta. Perquè el dret penal d’enemic té una brutal contrapartida arbitrària: el dret penal d’amic. Que l’hi preguntin a Diego Pérez de los Cobos, ascendit a general, o a tots els policies condecorats per Zoido amb medalla i trienni per haver atonyinat aquest poble l’1 d’octubre. La impunitat, a l’altar.

Avui, ara i aquí, és la realitat la que acredita que no tenim gaire més opció: si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció

De la vida dels altres i la fetor de la guerra bruta, en canvi, sorpresa zero. No hi ha ornis que valguin. Ja ho va avisar José Antonio Zarzalejos, guatlla del règim, el llunyà 2014, amb previsora anticipació i mafiosa claredat. I amb el rovellat però rutinari axioma dictatorial que qui no qüestiona l’Estat no té per què amoïnar-se: “ Para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar”. A Contra la tirania, Snyder ho diu d’una manera semblant però des d’una posició ben diferent i resistent: “Els governants més vils faran saber tot el que saben de tu per intimidar-te. [...] Els tirans busquen el ganxo del qual penjar-te. Intenta no tenir ganxos”.

D’acord, estem sota excepció permanent quotidiana. És prou sabut. Però, aleshores i tanmateix, el que cal saber encara no és què faran ells -que resta clar- sinó com pensem respondre nosaltres, unitàriament i ensems. Que vol dir junts i alhora. Per això sorprèn tant -desconcerta, desubica, despista- que no apliquem la màxima imprescindible que xiula que en temps foscos és quan cal redoblar esforços: que a màxima repressió cal, sobretot, màxima generositat. Les derives repressives i les autoritàries se sap com comencen i mai com acaben. Si sabem res és que la lluita en contra és llarga, persistent i constant, i que com més por només hi ha més servilisme.

Fil a l’agulla, potser per començar i a mínims d’arrel: una estratègia col·lectiva i comuna en clau de defensa política contra el judici polític més gran que vindrà; la solidaritat per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats; la fi immediata del 155 i els seus estralls; la restitució, millora i aprofundiment de la millorable legislació social i ambiental tombada pel TC; i el referèndum i el procés constituent com a marc democràtic resolutiu permanent. Aquests són encara, malgrat el que escridassin els altaveus de l’Estat, consensos socials bàsics i sòlids.

En un país on, malgrat tot, i contra tot, el carrer no calla, entre la vaga feminista, la marea pensionista i l’escola contra la por. Avui, ara i aquí, és la realitat la que acredita que no tenim gaire més opció: si volem sortir-nos-en, caldrà desobeir i superar tota excepció. Fa cinc mesos, volent ser una república decent, vam aprendre a ser un poble resistent. I hi ha coses que mai s’haurien de desaprendre. Precisament per conjurar el risc de desaprendre-les. Abans que condemnats a la por, condemnats sempre a l’esperança.

Etiquetes

Més continguts de