Simulacres

Dignes excepcions confirmen la disciplinada norma de mirar cap a una altra banda: és com si només hi hagués temps per al consum, la publicitat i la selfie

“Si els videojocs influïssin en els joves, d’aquí uns anys estarien tots en habitacions fosques sota llums intermitents, prenent pastilles i escoltant música electrònica repetitiva”

Kristian Wilson, Nintendo, 1989

Un any més, hi torno perquè hi tornen, contra els simulacres mòbils i perquè tot pot anar a millor. O a pitjor. I perquè una nova edició del Mobile ha anat acompanyada, altra vegada, de la vella corrua de silencis eixordadors -i còmplices- sobre l’altra cara de la lluna de la indústria de la telefonia, tan real i tan silenciada com la que es veu i es propaga. En l’espessa llei del silenci hi sura una obvietat: l’únic besamans reverencial, feudal i anacrònic no és el dispensat per alguns cortesans al Rei de Bastos. Alguns s’obren pas a cops de porra, sí. Altres, a cop de talonari i catifes vermelles. I en tots dos casos es decreta oficialment mutisme i autocensura.

L’altra cara del Mobile, sí, és la que és i no ha canviat. Però edició rere edició, queda menys espai i menys temps per a la mirada crítica, amb valuoses excepcions com el congrés de Sobirania Tecnològica -SobTec, que recorda que el capital va guanyant per pallissa la partida- i el Mobile Social Congress, impulsat per Setem. Fora d’això, dignes excepcions que confirmen la disciplinada norma de mirar cap a una altra banda, és com si només hi hagués temps per al consum, la publicitat i la selfie. I el Galaxy 9. I els gadgets. I les ulleres de realitat simulada per no haver de topar amb l’estricta realitat real. I la darrera app que ens revolucionarà una vida simulada en simulacres -descarregueu-vos, per si de cas, la que pica atuells i repica cassoles, que venen temps de protesta general.

El cínic discurs oficial -“ Better future”, era el lema d’enguany- recorda tragicòmicament el discurs del ministre Dastis a Ginebra dimarts passat. Són temps de relat, de postveritat i de fake news. Dastis, sense despentinar-se, va (per)jurar davant el Consell de Drets Humans de l’ONU el compromís de l’Estat per continuar “denunciant casos en què líders de la societat civil i defensors dels drets humans pateixen amenaces o represàlies”. Mentre deia això a Ginebra, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez continuen engarjolats a Soto del Real. Fa quatre mesos i mig. Mentre jurava protecció dels drets humans al cor de les Nacions Unides, el seu govern ascendia a general el màxim responsable de la violència policial del primer d’octubre. Xou virtual enfront del xoc de la realitat. Better future.

L’únic besamans reverencial, feudal i anacrònic no és el dispensat per alguns cortesans al Rei de Bastos

Anunciar el que mai no es fa, afirmar en públic el que es nega en privat o impulsar exactament el contrari del que es diu és un clàssic de tot poder: vendre com a novetat el fum del foc dels seus incendis. Publicitar better quan resulta que és the worst. El MWC, per molt que diguin i per molts recursos públics que es drenin perquè es quedi, es continua passant per l’arc de triomf de la impunitat les resolucions del Parlament de Catalunya. És a dir, s’enfot de la sobirania política d’aquest país, que li reclama, endebades i des del 2013, un espai de reflexió sobre el rol de la indústria del mòbil en la cruel guerra del Congo i totes les seves violències: l’extracció mafiosa i colonial del coltan, les 1.200 víctimes diàries directes i indirectes, el treball infantil i la violència sexual contra les dones com a arma funesta. Better future, Dastis : la diplomàcia espanyola va denegar el visat a dos activistes congolesos que havien de participar en el Mobile Social Congress.

Algun dia, però, caldrà aclarir que els munyidors de silenci són els intermediaris catalans -i no pas els taurons transnacionals-, que han bloquejat sempre la simple possibilitat d’obrir el debat, enmig de la ciutat dels grans esdeveniments que mai aclareix el balanç real i desigual de l’impacte econòmic i social. Passem de puntetes també -no fos cas que marxin i que la pela és la pela, com pregona la llei de la selva- sobre l’explotació i les funestes condicions laborals a les factories xineses i asiàtiques. I ens oblidem que els hotels que ho omplen tot aquests dies són els mateixos que buiden i rebenten, cada dia, els drets socials de la vida impossible de les kellys -sí, senyories, 2,15 per habitació netejada-. Better future.

I més, esclar: ens fem l’orni perillosament amb la brutal distopia digital que neix a la cova de Silicon Valley, aquest capitalisme disruptiu que ens sotmet a una nova i inquietant condició antropològica: la pantalla. De propina, deixem que l’assalt a la intimitat i la privacitat ens el facin de franc: ciutadans autotransparents de vidre contra l’opacitat del poder de les tecnològiques que enregistren perfils, hàbits i geolocalitzacions. L’ús de la telemàtica i la cibernètica amb fins repressius fa anys que és a l’ordre del dia: tecnologia punta per al control social. Paraula anunciada de Huxley:  "La dictadura perfecta tindria la forma d’una democràcia, una presó sense murs on els presoners no somiarien ni a evadir-se".

Els hotels que ho omplen tot aquests dies són els mateixos que buiden i rebenten, cada dia, els drets socials de la vida impossible de les kellys

Hi ha molt més, esclar, rere el fetitxisme tecnològic i digital. L’impacte ecològic en l’entorn ambiental de la deixalleria electrònica, els impactes en la salut i les conductes -noves obsessions i dependències-, la mercantilització del coneixement, l’obsolescència programada, l’escletxa de les desigualtats digitals o els atacs del poder a la neutralitat de la xarxa. I, per sort, també les alternatives ètiques, cooperatives, sostenibles i solidàries que existeixen. Tant d’èxit aparent comporta el risc de fracàs democràtic i fallida de l’autoestima social: no ser ni capaços d’alçar la veu, pels qui no poden fer-ho, i poder debatre, sobiranament, de violacions de drets humans, d’extracció sagnant del coltan, d’explotació laboral i d’autoritarisme tecnològic. De l’etapa parlamentària, recordo que en aquestes dates ens plovia  sempre  un pujolista "Això no toca, ja parlarem quan passi". I passava que la resta de l’any tampoc passava res.

Té tantíssima raó el filòsof eco-socialista Jorge Riechmann quan afirma que la fe cega en la tecno- ciència i el que és transhumà ha esdevingut mite, fantasia i religió. Com que ja no podem confiar en la condició humana, val més fer-ho en les màquines que tot ho resoldran. Com que ja no podem confiar en la sostenibilitat de la vida en aquest planeta, val més que en cerquem de nous a fora. I si ens dediquéssim a arreglar aquest? Riechmann sosté, amb totes les dades, reflexions i valors al seu favor, que el XXI serà el segle de la Gran Prova. Perquè si alguna cosa ha demostrat l’ésser humà és que és capaç, sempre, de fer-ho encara pitjor. I cap silenci ha augurat mai cap futur millor.

PS. A tot això, benvingut a aquestes pàgines, Miquel Ferreres. El 155 –judicial, polític o mediàtic– mai ens atraparà.

Més continguts de