Fa un dies el cap de la Casa del Rei, Rafael Spottorno, demanava públicament que s'acabés aviat la instrucció del cas Nóos, perquè estava representant "un martiri" per a la Corona espanyola. La resposta del jutge que instrueix el cas, José Castro, no s'ha fet esperar: ahir mateix tornava a imputar la infanta Cristina, per presumptes delictes fiscals relacionats amb la trama de l'institut que el seu home dirigia, conjuntament amb un Diego Torres que no fa més que intentar espolsar-se culpes del damunt.
Amb Castro va arribar l'escàndol, en efecte. Com expliquen Antònia Artigues i Enric Borràs a les seves cròniques, el jutge que ha dut dues vegades la infanta a la picota s'ha convertit en un personatge públic que, per a molts, reuneix en la seva persona elements heroics i, fins i tot, èpics: una mena de David (un humil magistrat a dos anys de la jubilació) que no dubta a enfrontar-se a una mena de Goliat (ni més ni menys que la Corona espanyola, intocable fins no fa tant) sense cap mena de suport que no sigui el d'un cert escalf popular. I gairebé ni això, perquè allà on alguns veuen una figura admirable, no són pocs (sobretot en els ambients jurídics, polítics i empresarials de les Balears) que hi veuen un justicier barat i sense gaires escrúpols, mogut per ressentiments ideològics (segons aquestes veus, Castro seria un comunista irredempt) o, directament, per pur afany de notorietat. El que és cert i segur és que, d'ençà que va començar la instrucció del monstruós cas Palma Arena, que ha desembocat en la doble imputació de la infanta Cristina, el jutge Castro ha hagut de veure com el desertaven moltes personalitats de pes, començant pel seu col·lega i amic, el fiscal Pedro Horrach, que va ser qui va impedir la primera imputació de la filla del rei Joan Carles.
La casa reial tampoc no perd el temps i ha buscat en el bufet de Miquel Roca no tan sols la defensa legal que necessita, sinó també el prestigi polític i institucional que de dia en dia li mancava a la borbonada. Roca Junyent va declarar ahir que està "absolutament i plenament convençut" de la innocència de la seva clienta, i ja va anunciar que pensa recórrer aquesta segona imputació de la filla reial davant de l'Audiència de Palma. Qui parla, val la pena remarcar-ho, no és tan sols un advocat, per prestigiós que sigui, sinó també un pare de la Constitució. I un dels pares reformistes de la Constitució, poca broma. Millor cobertura, impossible.
Veurem com acaba, però és obvi que la defensa de Goliat té, com no pot ser d'una altra manera, magnituds i potencialitats gegantines. L'estratègia de David, en canvi, només es pot basar en una minuciositat humil però implacable, que posi les evidències damunt de la taula. El pols és important, perquè de com es resolgui en depèn la refutació o la supervivència d'una certa idea de la democràcia. Però recordem que David va fer caure Goliat amb un simple cop de pedra tirat amb una fona ben apuntada. Va caldre que l'endevinés al mig del front, això sí.