La decadència catalana?

Com veuran els historiadors el que ens passa ara? Aquest podria ser el relat: “Després d’una dècada sobiranista, en què l’independentisme havia mobilitzat el país i havia portat les seves aspiracions al límit del xoc amb l’estat espanyol, la Catalunya vençuda va entrar en una desgastadora dinàmica caïnita. Una inoportuna pandèmia viral va afegir-se a les conseqüències de l’anterior crisi econòmica mundial de principis del segle XXI, que, en el cas català, havia agreujat el sentiment de maltractament respecte a la política fiscal i inversora rebuda des de feia dècades dels governs de Madrid. La monarquia democràtica espanyola, sorgida d’un pacte de transició amb la sagnant dictadura franquista i aviat corcada per la corrupció, amb el seu rei emèrit autoexiliat, mostrava clars símptomes d’esgotament, però incapaç de reformar-se va agafar un cop més la bandera nacionalista enfront de la Catalunya irredempta. En aquest pols, els intents de buscar un compromís es van anar ajornant o diluint, com si un fatalisme portés a repetir la conllevancia orteguiana. Colpit per la dura repressió que havia conduït els líders catalans a la presó o l’exili, l’independentisme, tot i no perdre força electoral, va extremar les seves diferències internes i va agrejar el discurs identitari, amb la llengua com a camp de batalla -una batalla que durant dècades havia atiat obsessivament l’espanyolisme-, allunyant així qualsevol possibilitat de sumar noves forces entre els sectors populars menys arrelats al país. De tot plegat, l’economia se’n va ressentir: tot i mantenir el pols productiu, va perdre empenta a l’hora d’impulsar grans projectes o d’encarar els reptes globals, per exemple en els crucials camps energètic i climàtic, molt lligats a la recerca. La manca de lideratge polític i de cohesió social, juntament amb el latent enfrontament amb l’Estat, llastaven la governança i la confiança generals. La capital, Barcelona, governada per una aliança d’esquerres que feia d’alternativa a l’independentisme, tampoc acabava de trobar el seu rumb, incapaç de resoldre la crisi de l’habitatge i atrapada en la relació d’amor-odi amb el turisme. Els analistes no parlen pròpiament de decadència per a aquest període català, però sí d’un estancament en termes econòmics i d’un clar bloqueig polític. Pel que fa al món cultural i artístic, tot i la precarietat professional, hi va haver un cant del cigne, sobretot llibresc, amb una gran florida, molt notable en el camp femení, un moment creatiu que culminava el convuls però fructífer segle d’or literari anterior. Però al mateix temps la llengua anava desapareixent de la decisiva escena audiovisual i perdia terreny a l’escola, que fins aleshores s’havia cregut, en un miratge col·lectiu, que era un refugi segur d’integració cultural. En resum, la dècada catalana dels anys 20 del segle XXI va ser la de la impotència”.

Tot i que no tenim prou perspectiva, aquesta podria ser la síntesi enciclopèdica que faria un historiador per resumir el que estem vivint. El desenllaç no el sabem, esclar. No tenim dots d’endevinació. Per tant, no podem afirmar si aquest estat de coses tal com l’hem descrit portarà cap a la decadència, com s’insinua al text sense arribar a afirmar-ho, o si per contra hi haurà un gir de guió que trenqui amb la paralitzadora dinàmica de divisions i d’esllanguiment. ¿Estem en el preàmbul d’un declivi més profund? ¿Hi haurà reacció? ¿Aconseguirem curar les ferides i encarar el futur amb renovades forces i idees? Si et llegeixes atentament el text, la veritat és que caldrà molta valentia i determinació per trencar les dinàmiques autodestructives i el pessimisme col·lectiu que ens tenalla. Però el país ha sabut renéixer de situacions pitjors. L’esperança és l’últim que es perd. El que cal és girar full i posar mans a l’obra. Només així aconseguirem desmentir els mals auguris.