Decidir on s’han de fer els habitatges

Escric des d’un paisatge muntanyós, passada la collada de Toses, entre arbres de colors càlids, preludi de l’hivern. Sortir de l’AP-7 i de l’Eix Transversal m’ha fet trepitjar la crua realitat de la meitat de municipis catalans que perden població. Es veu des de les carreteres: els restaurants tancats, les botigues amb rètols, la poca vida al carrer.

Això no és la Catalunya lletja que descrivia Ignasi Aragay fa uns dies, perquè no està gens edificada i hi predominen els boscos i les muntanyes. Són pobles austers, amb alguns edificis patrimonials que farien les delícies si fossin al centre de Barcelona, però molts estan buits, tapiats i tatuats per grafits amb més o menys enginy.

Les migracions dels entorns rurals cap als nuclis urbans han provocat un panorama molt estrany: propietaris de grans cases o xalets que només hi van els caps de setmana, i en canvi, gent jove que ha de marxar dels pobles perquè els dies laborables no hi ha feina. Congestió quan hi ha neu a les pistes i calma obligada la resta de mesos. Mentrestant, l’especialització turística a la costa ha provocat un increment dels pisos turístics que afecta directament l’assequibilitat de l’habitatge també en pobles petits molt tensionats. 

A la planificació de les ciutats cal posar-hi una mica de ciència, com argumenta Ramon Gras. I si les ciutats han de ser per a les persones, cal abordar-les, en primer lloc, des de les ciències socials. El 30 d'octubre va tenir lloc al Món Sant Benet, al Bages una jornada seminal sobre el futur sociodemogràfic de Catalunya, promoguda per la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació, sorgida de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques. El Centre d’Estudis Demogràfics hi va compartir les recerques en curs: la població de Catalunya no para de créixer, gairebé en 100.000 persones a l'any, i estem assolint rècords demogràfics. La població cada vegada més envellida és conseqüència d’una natalitat de les més baixes del món. I els catalans ja tenim orígens molt diversos, amb els reptes importants que aquest fet suposa per al mercat de treball i el sistema educatiu per poder integrar de veritat.

Tot plegat té una derivada cabdal en matèria d’urbanisme: més enllà dels 1.700 pisos de lloguer social a Barcelona, o dels successius anuncis dels 10.000, 50.000 o 200.000 habitatges protegits que s’han anunciat a Catalunya, cal identificar on hi ha població jove i quina tindrà dificultats d’exclusió residencial, per tal de fer habitatge allà on realment arrelaran noves llars. 

Barcelona i Madrid arriben al milió d’habitants el 1930, i des de llavorsles ciutats amb més de 100.000 habitants han crescut molt. Fa dècades que, mentre que les famílies busquen casa al Barcelonès, al Garraf, al Maresme, al Vallès i al Tarragonès, l’interior de Catalunya i els Pirineus perden població. El Pla Territorial General de Catalunya del 1995 ja va detectar que si no s’actuava la tendència de la població seria concentrar-se al voltant de Barcelona. Però la realitat ha superat les projeccions. Avui podem concloure que l’esforç per distribuir feina i llars arreu del territori no ha tingut els efectes desitjats: les dades indiquen que la població de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme i els dos Vallesos ja acull 5,3 milions de residents, equivalents al 67% de la població de Catalunya. No s’ha aconseguit el reequilibri territorial previst cap a l’interior, ni tampoc s’ha reforçat un model policèntric semblant al de Suïssa o els Països Baixos.

Fa trenta anys, el Pla Territorial pretenia descentralitzar l’activitat terciària i els serveis i fer actuacions de sòl localitzades als sistemes urbans alternatius, reforçant les ciutats intermèdies. Però la realitat econòmica és molt tossuda, i avui les empreses només contemplen ubicacions cèntriques, sigui quin sigui el preu del sòl. Prefereixen la proximitat a Barcelona perquè creuen que si no no atrauran talent. Els pobles petits perden població i hi ha municipis on més del 75% dels naixements són de mare estrangera. Ja no són només els pobles: també les ciutats intermèdies ho tenen difícil per atreure activitat econòmica intensiva en forma de llocs de treball.

Potser el debat no és quants habitatges cal construir, basant-se en velles hipòtesis, sinó entendre quins són els municipis que cal reforçar per fer el contracicle i evitar així, precisament, l'especulació rampant a Barcelona. Viure en ciutats mitjanes té avantatges, com gaudir dels entorns naturals i poder conciliar millor, sense perdre el temps a les cues generades per un trànsit desbocat. Això passa per explotar al màxim el patrimoni, complementar les activitats productives amb el turisme i potenciar els centres comarcals com a llocs de serveis de diversos municipis. I hi haurà municipis que necessitaran barreja i cohesió social i on caldrà promoure l'habitatge lliure, mentre que d’altres que ja tenen una oferta de pisos d’alt standing només en necessitaran de protegit.

Tot plegat també posa molta pressió als alcaldes, que són a primera línia institucional per fer front a l’augment de població, sense gaire marge per generar i distribuir millor la riquesa. La dificultat és que tot canvia tan ràpid que el nou pla territorial ha de ser àgil, plantejar objectius realistes i introduir la variable de l’emergència climàtica i les energies renovables. Perquè la pressió demogràfica no sembla que s'hagi d'aturar a curt termini.