En defensa de la democràcia militant

La qüestió de si les democràcies s’han de defensar de la subversió i amb quins mitjans torna a ser un tema candent. A Alemanya cada vegada més veus exigeixen que es prenguin mesures legals que potser comportarien la prohibició del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD). L’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució –un organisme dels serveis d’intel·ligència– ja ha qualificat el partit d’organització extremista, i això vol dir que és inconstitucional.

Però a les recents eleccions presidencials de Romania els votants han rebutjat un candidat nacionalista d’extrema dreta, i això indica que les amenaces a la democràcia es poden desactivar a les urnes. I un debat semblant va tenir lloc a les eleccions nord-americanes de l’any passat, quan l’estat de Colorado va liderar una iniciativa per mantenir Donald Trump fora de les urnes. ¿S’ha d’apartar un candidat de la cursa electoral perquè ha infringit la llei o és l’electorat qui ha de tenir sempre l’última paraula?

Plantejar així aquesta pregunta no té en compte el que de debò està en joc: el futur de la democràcia constitucional, que no és el mateix que una democràcia popular. Una Constitució defineix les aspiracions normatives del sistema polític que crea, com ara els drets civils i polítics fonamentals. Determina l’abast i els límits del poder exercit per les diferents branques del govern, així com els mecanismes de control mutu.

En canvi, una democràcia popular prescindeix de les restriccions jurídiques, considerades un obstacle per fer realitat la veritable voluntat del poble. Mao Zedong és potser el líder més conegut d’una democràcia popular. Governava per decret, va desmantellar el sistema jurídic i va titllar d’enemics del poble els terratinents, els rics i altres males influències (com ara els advocats). Tots ells van ser objecte de càstigs exemplars.

No sabem si això reflectia o no la voluntat del poble, perquè Mao es va autoproclamar única veu del poble. També va suprimir les eleccions, perquè, esclar, quan es terroritza el poble fins a sotmetre’l, tothom farà el que vulgui el líder i les eleccions deixaran de tenir sentit.

Adolf Hitler és un altre exemple de dirigent que, segons afirmava, encarnava l’autèntica voluntat del poble. Era ell també qui decidia qui eren els enemics del poble (els comunistes, els dissidents, els gitanos i els jueus), de manera que en va fer depurar, empresonar i assassinar milions. Però, a diferència de Mao, no va desmantellar del tot el sistema jurídic. Sota el regnat del terror nazi hi havia un sistema jurídic que, tot i haver sigut despullat dels seus fonaments normatius, encara funcionava com una màquina ben greixada a l’hora de prendre decisions en afers civils, administratius i fins i tot penals. Com afirma Ernst Fraenkel, l’Alemanya nazi era un “estat dual”: administrava la vida de la gent corrent a través de les lleis, però “el líder” governava sense traves jurídiques.

Si Mao va arribar al poder a través d’una revolució, l’intent inicial de Hitler d’ocupar el poder per la força el va portar a la presó. Però va aprendre del seu error i va tramar un pla per aconseguir el poder per mitjans democràtics i després desmantellar el sistema des de dintre.

Va convertir el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys en un moviment que desacreditava sistemàticament les institucions de la República de Weimar i propugnava l’ascens de Hitler. Van triar bé el nom del partit. Com que contenia les paraules socialista i treballador, semblava una alternativa als altres partits defensors de la classe treballadora, per bé que en realitat era una organització nacionalista radical amb la ferma determinació d’alliberar Alemanya de les urpes dels seus enemics interns i externs (segons el que manés l’infal·lible líder).

Aquesta vegada va funcionar. El 1932 el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys es va convertir en el més nombrós del Parlament i va legitimar així l’antic colpista. L’any següent, quan Hitler va ser nomenat canceller, de seguida va prendre mesures per il·legalitzar els partits rivals i va culminar la presa de poder amb la infame llei de concessió dels plens poders (Ermächtigungsgesetz), del 24 de març del 1933. A partir d’aleshores les noves lleis podien incomplir la Constitució i es podien adoptar tractats internacionals sense la participació del legislatiu. La resta és història.

En aquest context, la Constitució alemanya de la postguerra, l’anomenada Llei Fonamental, es va dissenyar explícitament com una “Constitució militant”, un terme encunyat pel jurista alemany Karl Löwenstein, que va fugir de l’Alemanya nazi cap als Estats Units. Aquesta Constitució consagra el principi que l’organització interna dels partits polítics ha de ser constitucional (article 21): “Els partits que, per raó dels seus objectius o del comportament dels seus seguidors, intentin erosionar o abolir l’ordre bàsic democràtic lliure o posar en perill l’existència de la República Federal d’Alemanya seran inconstitucionals". Per tant, la cambra alta o la baixa del Parlament, així com el govern, poden emprendre accions legals contra un partit, tot i que el Tribunal Constitucional té l’última paraula.

Altres països també preveuen mecanismes defensius d’aquesta mena: delictes penals com la traïció, processos de destitució contra càrrecs públics, poders d’excepció i mecanismes per prohibir els partits polítics. Hi ha qui els considera una perversió de la idea mateixa de democràcia liberal, un mitjà cínic per desempallegar-se dels competidors, com va dir fa poc el nou canceller d’Alemanya, Friedrich Merz.

Però el problema d’aquest argument és que per derrotar els competidors amb mitjans democràtics cal que ells també respectin aquests principis democràtics. Un equip esportiu que manifesti la voluntat d’infringir les normes i que no faci cas de les decisions de l’àrbitre no s’adjudicarà mai un campionat, per molt entusiastes que siguin els seus aficionats. Les normes imposen unes limitacions als jugadors per garantir un joc net i un resultat legítim. I això val tant per a la democràcia constitucional com per al futbol.

Copyright Project Syndicate