La llarga nit siriana

Algunes poblacions assetjades des de feia mesos, anys, gairebé mig milió de persones en 15 poblacions (les del sud ofegades pel règim; les poblacions xiïtes al nord, per forces rebels; Deir al-Zor, a l’est, per Daeix), han vist finalment un bri de llum aquesta setmana amb l’entrada dels combois humanitaris.

És just un capítol més de la història dels setges en aquest pedaç de món. En són testimoni fortaleses com el Crac dels Cavallers, la Ciutadella de Saladí o la d’Alep, avui eixam de franctiradors. I és que Síria recull les complexitats de l’estat i de les societats del Pròxim Orient, on grecs, romans, bizantins, perses, croats, otomans, francesos i d’altres han intentant tenir un exèrcit o una atalaia des d’on fer giravoltar els engranatges de la política regional i mundial. Avui, les mateixes rivalitats geostratègiques que van portar emperadors i califes a construir fortaleses i batallar pel territori es reprodueixen amb tossuderia, condemnant-lo a l’infern de les guerres interposades i superposades.

L’entrada dels combois ha estat el primer èxit diplomàtic en molt de temps. Una victòria relativa perquè, com recorda el mediador de les Nacions Unides Staffan de Mistura, “el govern sirià té l’obligació de permetre que les Nacions Unides proporcionin ajut humanitari als civils”. Una espurna de llum que difícilment posarà fi a la llarga nit siriana.

Si més no, hauria de facilitar el retorn al joc diplomàtic. El lloat acord de la Conferència de Seguretat de Munic i la iniciativa diplomàtica té dos objectius principals: d’una banda, el cessament d’hostilitats, cosa que permetria a les parts asseure’s altre cop a la taula de converses; de l’altra, permetre l’accés de l’ajut humanitari als civils. Les causes del conflicte i el futur d’Al-Assad queden en un segon pla, un mur contra el qual en un moment o altre s’acabaran estampant.

El primer intent de reprendre Ginebra va fracassar perquè el suport aeri rus amb el pretext de la “guerra global contra el terrorisme” va permetre al règim avançar sobre el front nord del país i recuperar territori al voltant d’Alep. El “conversant, conversant, però mentrestant anem atacant” va resultar inacceptable per als rebels. I és que l’antic cor econòmic del país és un objectiu cobejat pel règim: recapturar Alep seria una propaganda sensacional i permetria segellar el corredor cap a la frontera turca vital per als rebels.

Els kurds, de retruc, estan afavorint aquesta victòria militar d’Al-Assad. Punta de llança local de la coalició contra Daeix, han aprofitat la seva posició de força per connectar territoris del nord-oest -que prenen de mans rebels- amb el seu bastió a l’est, una zona contigua fronterera amb les regions kurdes de Turquia, on el govern d’Erdogan s’enfronta amb el PKK. El neguit turc és obvi, el cisma amb els opositors àrabs resulta inquietant, mentre Al-Assad i Rússia es congratulen d’aquest cop de mà circumstancial.

Els opositors, per la seva banda, continuen presentant un desequilibri entre les aspiracions polítiques i la seva capacitat operativa. La nova fase del conflicte, on Al-Assad pren avantatge, facilita que es mostri benevolent i pugui acceptar treves parcials que el rehabilitin internacionalment, però tindrà pocs incentius per transigir en una eventual negociació si creu que té la partida militar guanyada.

El resultat de tot això és un vell conegut: es menystenen els drets i les aspiracions dels ciutadans del territori, se sol donar suport a règims qüestionables i si convé es desencadenen accions militars directes. Així conflueixen dues dinàmiques contradictòries: l’intent de desescalar el conflicte diplomàticament amb treves i cessament d’hostilitats, i la pretensió d’escalar-lo més amb ingerències externes, aquest cop les amenaces saudites i turques, sobre el terreny.

El conflicte serà llarg, com aquella nit que retratava el cineasta Hatem Ali a La llarga nit. Ni eliminar Daeix, ni un acord sobre paper posaran fi a un conflicte tan complex. Perquè les intencions dels actors externs no són honestes ni la prioritat els innocents. Perquè s’ha donat carta blanca a les perversitats del seu entorn. Per passivitat i avarícia aliena, els sirians estan condemnats. El seu pecat original va ser el desig de llibertat. S’estan adaptant a aquesta dramàtica realitat, saben com serà de difícil reconstruir la seva societat. En canvi, els europeus ens resistim a afrontar-la: ni capacitat diplomàtica ni humanitarisme, simplement fracàs col·lectiu enfront dels que veuen la guerra com una oportunitat més.

Més continguts de