Dels sobres de Montoro al fons de Montero
Durant molts anys, les comunitats autònomes coneixien quants diners tindrien per poder fer el pressupost de l’any següent amb una xifra apuntada dins d’un sobre que es donava abans de l’estiu al secretari d’Economia. Literalment. Es feia al final de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera celebrada a Madrid, on el govern espanyol té el vot de qualitat que domina qualsevol decisió, amb la resignació de les comunitats de règim comú i amb les forals com a observadores amb veu però sense vot, perquè no els cal.
Per increïble que sembli, es lliurava un sobre blanc amb una misteriosa xifra a l’interior que anunciava quants diners dels recaptats a Catalunya transferiria l’Estat per poder gastar a Catalunya. Gastar en què? En les competències comunitàries, que són bàsicament serveis públics com la sanitat, l’ensenyament, afers socials i seguretat. En això consisteix el sistema: controlar la recaptació i transferir a voluntat dels interessos del govern central amb un sistema opac i arbitrari que mai es podia preveure amb certesa.
L’any 2008, Cristóbal Montoro va aprofitar la crisi del deute per portar Catalunya al llindar de la fallida i fer xantatge amb l’impagament dels sous de centenars de milers de servidors públics. Infrafinançada de manera crònica, la Generalitat havia hagut d’anar als mercats i endeutar-se per prestar serveis. Quan els mercats es van tancar per la crisi, Montoro va veure l’oportunitat de condicionar les despeses i asfixiar la gestió. La crisi del 2008 no només va sacsejar l’economia catalana; va alterar de manera estructural la relació financera entre la Generalitat i l’Estat.
En aquest context de caiguda d’ingressos i d’accés pràcticament impossible als mercats, el govern espanyol va crear el fons de liquiditat autonòmic (FLA), un mecanisme pensat inicialment com a via de rescat de liquiditat perquè les comunitats autònomes poguessin pagar venciments i proveïdors. Però la traducció política d’aquella decisió és clara: quan una autonomia no pot finançar-se amb normalitat, passa a dependre de l’Estat per obtenir caixa.
Aquesta dependència no era neutra. Va ser una intervenció de facto. El punt d’inflexió arriba el 2015, quan el ministeri d’Hisenda fa explícit allò que fins aleshores era implícit: per cobrar el FLA cal acceptar certificacions mensuals, autoritzacions prèvies de despesa i una priorització imposada dels pagaments. Un 155 per la porta del darrere, perquè a Catalunya les condicions es vinculaven obertament a criteris polítics. El pas decisiu va arribar l’any 2017. Aquí la intervenció va fer un salt qualitatiu: l’Estat va deixar de limitar-se a controlar el crèdit extraordinari del FLA i va entrar directament en la tresoreria ordinària de la Generalitat. Hisenda comença a retenir i gestionar la bestreta, és a dir, els avançaments mensuals dels ingressos tributaris que corresponen a Catalunya, i a fixar prioritats de pagament amb criteris polítics i administratius. I aquest punt és clau: aquest control ja no té a veure amb el FLA, sinó amb la caixa ordinària. No es tracta de prestar diners amb condicions, sinó de decidir quan i com es poden gastar uns ingressos que són de la Generalitat. És la demostració de qui té la clau de la caixa.
Vista en perspectiva, la seqüència és inequívoca. La crisi del deute del 2008 genera pressió de tresoreria; el FLA del 2012 ofereix liquiditat a canvi de control; el 2015 aquest control esdevé una intervenció operativa; i el 2017 culmina amb el control directe dels ingressos ordinaris. El resultat és una Generalitat amb pressupostos aprovats però sense sobirania efectiva sobre els seus recursos. Un instrument creat per afrontar una emergència financera acabava convertit en una palanca de control polític, amb conseqüències que van molt més enllà de la gestió pressupostària i que interpel·len directament la qualitat democràtica de l’Estat. Posteriorment, amb la recuperació de la Generalitat, el govern català segueix obligat a proporcionar al ministeri d’Hisenda informació detallada sobre despeses, pressupostos i necessitats financeres per poder accedir a fons de liquiditat (com els que vindrien del FLA o del mecanisme de facilitat financera) i justificar-los.
ORDINALITAT
El principi d’ordinalitat és una regla bàsica de justícia en qualsevol sistema de finançament descentralitzat: la solidaritat pot i ha d’existir, però no hauria d’alterar l’ordre relatiu de les comunitats segons la seva capacitat fiscal. En altres paraules, una comunitat que és entre les que més aporten abans de la redistribució no hauria de quedar per sota de la mitjana –ni, encara menys, per darrere de territoris amb menor capacitat contributiva– un cop feta la redistribució. Aquest principi no qüestiona la solidaritat interterritorial, sinó que hi estableix un límit raonable: evitar que la redistribució esdevingui un mecanisme de penalització estructural. El fet que aquest criteri no s’hagi aplicat efectivament explica bona part del malestar fiscal de Catalunya i ajuda a entendre per què el debat sobre el finançament no és només tècnic, sinó profundament polític.
El sistema de finançament presentat ara té alguns defectes i dues grans virtuts. El principal inconvenient és que no té en compte el cost de la vida en la fórmula de la població ajustada que distribueix els recursos. Encara que tots sabem que un euro no val el mateix a l'Hospitalet de Llobregat que a Vall-de-roures, sembla que el cost de la vida no cal imputar-lo. Les dues virtuts són acabar amb les bestretes –que els diners entrin directament a la caixa de la Generalitat– i l’ordinalitat. És suficient? No. És singular o semblant al concert econòmic? Tampoc. És un millor finançament que va en la bona direcció de poder controlar els ingressos i les despeses que té l’administració? Indubtablement, sí.