Dona, vida, llibertat

Aquest dissabte a les dotze hi ha una manifestació a Barcelona que, amb el lema Dona, vida, llibertat, vol advertir, recordar, mostrar la ràbia per la situació de les dones iranianes i, per extensió, de tota la població. Els carrers de l’Iran són plens de gent, de nois i de noies, d'homes i de dones, que es juguen la vida –s’enfronten a la pena de mort– per protestar contra el règim dels aiatol·làs. La guspira de la revolució la va encendre l’assassinat a mans de la “policia de la moral” de la jove Mahsa Amini, que no “portava ben posat” el vel. A hores d’ara, el règim ha penjat a la forca quatre homes i n’hi ha un centenar al corredor de la mort, entre els quals esportistes, artistes de cinema o activistes. Les execucions tenen per objectiu escarmentar. Tots aquests joves que surten al carrer arriscant-se a ser penjats a les grues grises dels aiatol·làs em semblen les persones més valentes del món.

Anar a la manifestació de dissabte és anar a dir que la vida és preciosa, que és curtíssima i que és contrari a qualsevol llei de qualsevol déu malbaratar-la amb vels, amb prohibicions, amb negacions, amb restriccions, amb presons, amb assassinats. No servirà de res, segurament, perquè ja hauria hagut de servir. Però com que aquests dies hem tingut un moment de llibertat, per parlar del que ens sembla això del perreo de la discoteca, tan tranquils o tan amoïnats, trobo que aquest dissabte hi hem de ser, a la manifestació, perquè és una bogeria absoluta matar una dona perquè no porta el vel ben posat.