Depèn de tu

Com quasi totes les dones de la meva generació, m’he passat la vida fent règim. És a dir, per ser exactes, començant una dieta i deixant-la, una vegada i una altra. Pràcticament no puc recordar una etapa llarga en la meva vida que m’hagi alimentat sense sentir-me culpable.

Fa uns anys, amb l’auge del feminisme, va començar a instal·lar-se la lluita contra els cossos normatius i la pressió estètica. Va començar a instal·lar-se, dic, com a idea, o potser seria més precís dir com a eslògan. Perquè al meu entorn –i dic entorn en sentit ampli– les dones, incloses les abanderades d’aquest discurs, continuaven esforçant-se per aconseguir la talla adient, primer una quaranta, després una trenta-vuit, després una trenta-sis.

Des de fa un temps he detectat que allò que es va imposant és una filosofia que promou una alimentació sana. Ens han volgut fer creure que ara ja no hem de passar gana i que l’objectiu no és estar primes per estètica, sinó per salut. Ja no ens bombardegen amb la necessitat de tenir un cos esvelt, sinó un cos sa. Ens asseguren, se suposa que amb aquesta intenció tan lloable, que hi ha aliments que son verí, que hem de menjar poc i sovint o, just a la inversa, que hem de fer dejuni intermitent i hem d’estar moltes hores sense ingerir cap aliment.

Ja em perdonareu, però jo em sento tant o més pressionada ara que abans. Sigui per estètica o sigui per salut, sento que se m’exigeix estar prima perquè ningú em miri malament i per poder –i això sí que és dramàtic– encabir-me en aquestes peces de roba de talla única (que és una talla per a primes, majoritàriament).

Entre les meves amigues i conegudes, les dones continuen vigilant de manera obsessiva què, quan i quant mengen i tot són ratlles vermelles i pecats mortals. Ara, això sí, la frivolitat de lluentons s’ha tenyit del valor assenyat i positiu de la salut.

A més a més, la invasió de les xarxes fa que aquestes instruccions t’arribin de forma constant i molt insistent. La frustració per no poder-te vestir com voldries, o per no tenir la força de voluntat que cal per al dejuni intermitent, o, ras i curt, per tenir uns quilos de més, es manté intacta, si no incrementada.

I encara diria que s’hi ha afegit un agreujant: abans, si no aconseguies ser prima, simplement quedaves apartada dels cànons de bellesa; ara, si no t’alimentes “bé” ets una inconscient que posa en perill la salut. He arribat a constatar, i en més d’una ocasió, una gran sorpresa davant del fet, per altra banda força comú, que persones que es cuiden i segueixen la doctrina imperant també emmalalteixen. Com pot ser? Si es cuida molt! I així, a la frustració se’ns hi suma el pes de la responsabilitat: no estàs fent prou per protegir-te de les malalties i de la mort.

De tu depèn, sembla que diguin, que estiguis prima o sana. Aquesta línia de pensament segueix clarament la idea que tant em sulfura: davant d’algunes malalties greus, l’important és com les afrontis, la fortalesa, l’actitud positiva.

Si estàs grassa o malalta, és en gran part culpa teva. Si el planeta es mor, és culpa teva (perquè viatges en avió o no recicles). Si el català desapareix, és culpa teva. Això és el que ens deien les monges quan jo era petita: obeeix, sigues aplicada, depèn de tu. Ho intento, de veritat, però com aquella nena petita que vaig ser, hi ha una veueta interior, tossuda i rebel que crida: deixeu-me tranquil·la!