Des que hi ha Twitter que potser esclatem massa

Des de l’aparició de Twitter, vivim en una societat explosiva. A la mínima que una celebritat fa saber la seva disconformitat amb qualsevol assumpte o persona, pam, li cau un titular “esclata a Twitter” (o “estalla en Twitter” en la seva més habitual versió en castellà). Alguns exemples, només de l’últim mes. No poso els mitjans, perquè temo que l’esclatofília afecta ja de manera global i transversal. “L’entorn de Podem esclata contra el pacte PSOE-C’s”. “Twitter esclata contra Ciutadans per haver demanat la suspensió del concert de Def con Dos”. “Twitter esclata en crítiques a Dani Rovira pel seu nou paper a Superlópez ”. “Kyrgios esclata contra un periodista a Twitter”. “Rihanna esclata contra una fan i la bloqueja a Twitter”. “Susanna Griso esclata contra els «tocapilotes de Twitter»”. Podria omplir un parell de columnes, amb els exemples dels últims 30 dies.

Tota aquesta esclatitud ja es veu que no pot ser bona. Sobretot perquè parlem de notícies tan mundanes com que una cantant ha bloquejat una fan a Twitter social o que una presentadora d’Antena 3 no paeix gaire bé les crítiques que rep en aquesta xarxa social. Hauríem de reservar els “esclats” per a moments de veritable fúria verbal. Si no, temo que el que estem fent al gremi és intensificar gratuïtament els titulars amb un verb calent per dissimular que, de notícia, potser no n’hi havia gaire. Al marge de disseminar un lloc comú que faria remoure Orwell a la tomba.

I, alhora, les estadístiques manen: tant com critiquem aquestes notícies-de-Twitter, les consumim amb delectació. Probablement són els chuches del periodisme: peta-zetas que, tan bon punt els assaborim, esclaten i desapareixen.