Desconfiguració

Passa a vegades que ens desconfiguram, ens desfiguram i ens tornam a configurar. Passa que en alguns moments perdem els ancoratges, les referències. Els límits coneguts es traspassen i s’obren altres possibilitats de veure, de percebre, d’entendre i fins i tot de ser. Sovint són els fets externs, les circumstàncies alienes a la nostra capacitat d’incidència, que determinen la desfiguració d’allò conegut, la desconfiguració dels codis admesos, i ens obliguen a deixar-nos travessar, amollar certeses i a reprendre el fer, inevitablement, des d’un altre lloc.

El moment que vivim ara és, molt sovint, un d’aquests moments que et rompen. Rompen el que pensàvem que hauríem de veure i viure, rompen les lògiques que havíem assumit com a vàlides, bandegen entre extrems que semblen cada cop més polaritzats, més irreconciliables. I ara ser un radical antisistema és ser radicalment liberal, feixista, racista, masclista, homòfob i ecocida. El poder dels que dominen el món està tocant uns nivells de deshumanització, acaparament, instrumentalització de l’altre, obscenitat i violència, que ens deixa sovint aclaparats.

Els posicionaments que les organitzacions de base podien fins ara plantejar alguna possibilitat de fre, reconsideració, denúncia, alerta, o incidència, ara es veuen desbordats, tant per la quantitat, com per la intensitat dels fronts oberts. Els posicionaments reformistes perden credibilitat davant l’avenç demolidor de la geopolítica global que trepitja sense miraments per l’acaparament de recursos, poder i riquesa devastant el món, arreu. I al nostre petit món, totes aquestes violències es reprodueixen a una escala menor, de baixa intensitat, però responent a les mateixes dinàmiques i lògiques globals i creixents.

En paral·lel, però, ens arreplegam per repensar-nos, per acompanyar-nos, per fer camins propis des dels marges, des de les dissidències del món, amb altres codis, recollint-nos i emparant-nos d’aquest altre món majúscul i indesitjable que s’escola i ens travessa pels intersticis de la quotidianitat. I és aquí, en aquests espais sovint invisibilitzats o menystinguts, on s’obren escletxes per a la reapropiació del sentit. És aquí on tot el que no es conforma amb el que se li assigna viure, es rebel·la, es reconeix, s’arreplega i enceta el camí de la llibertat de ser. Ser, fora dels binarismes, fora de les definicions que organitzen el món i exclouen qui no hi encaixa, fora de les inèrcies a les quals ens aboca la imposició dels ritmes accelerats i esgotadors per sostenir la vida.

Baixam del món, en petits moments, en espais autònoms, en converses recollides, i ens hi abraçam i reconeixem per construir altres possibilitats. El gest radical de cuidar, de parar, de desobeir, de no produir, de crear col·lectivament, de donar-se temps i presència, es converteix en llavor de resistència. I no és que no hi hagi por, cansament, fragilitat, però dins d’aquestes escletxes també hi germina l’esperança conscient, madura, realista. No una esperança ingènua, sinó una que sap del dolor i, tanmateix, conitua escollint la vida.

Així, mentre el món es fa cada cop més indigerible, més gent pensa, s’organitza, qüestiona, es qüestiona, reflexiona, crea, construeix, es repensa, es ressitua, es desconfigura els codis aliens i es reconfigura a partir dels propis, dels col·lectius, dels comunitaris, dels de l’emparament, l’acompanyament i el suport mutu. És una reconfiguració lenta, sovint poc visible però profunda. És sembrar en terreny erm, sabent que potser no en recollirem els fruits, però confiant que fer-ho ja és una forma de dignitat.

Reconfigurar-se és també permetre’s l’error, la incoherència, la contradicció. És no tenir totes les respostes, però voler continuar preguntant. És aferrar-se a una manera de ser i fer que escolta, que atén, que reconeix la interdependència com a punt de partida i no com a debilitat. És construir relacions que no es basen en la utilitat sinó en la cura. És posar la vida, tota la vida, al centre. No com a eslògan sinó com a pràctica sostinguda i difícil.

I sí, ens hem desconfigurat i alhora ens hem posat en moviment. I en aquest moviment hi ha la potència d’un altre món possible, d’un altre món que ja s’està gestant en les perifèries, en les resistències, en els gestos petits i quotidians de qui no es resigna. Un món fet de mirades que abracen, de silencis que escolten, de mans que sostenen. Un món que, malgrat tot, continua. I continua perquè hi ha qui el vol habitar d’una altra manera.